Milers són les famílies que mai han perdut l’esperança de trobar els seus parents desapareguts molts anys després de la fi de la guerra. La meva n’és una de les més de 100.000 que encara ploren la injusta pèrdua d’un jove que va lluitar contra el feixisme, per Catalunya i per la República, i que va trobar la mort poc abans de la fi de la Batalla de l’Ebre.

Amb la fi de la guerra va arribar la repressió, la persecució, els purgatoris i la misèria. A casa van passar gana i la por era a l’ordre del dia. La padrina, al cel sigui, sempre recordava com van haver de cremar tota mena de documentació o desfer-se de qualsevol indici o vestigi que fes olor de “rojo”. Venim d’aquí.

L’aniversari de la Constitució espanyola ens deixa una preocupant imatge que a la vegada és una instantània del moment: l’augment de l’extremisme de la ultradreta i la impunitat. Els cadells de VOX van exhibir banderes nazis i van etzibar salutacions feixistes al final de l’acte a la plaça Sant Jaume de Barcelona, exaltats pel discurs d’Abascal, xenòfob, racista, fatxa i carregat d’odi: “Per primera vegada des del 1978 recordem el dia de la Constitució amb ETA i el colpisme separatista incorporats a la direcció de l’Estat”.

Alemanya es posa les mans al cap davant el soroll de sabres dels militars espanyols. La premsa del país es fa ressò amb força del silenci del rei Felip VI davant la carta de generals i coronels jubilats reafirmant el discurs de l’extrema dreta i amb l’amenaça d’un nou cop d’estat. I encara més, amb el xat on parlen “d’afusellar 26 milions de fills de puta”.

A l’extrema dreta cal aïllar-la, no blanquejar-la

Com diu el company de lluites David Minoves: “Lluitar contra el discurs de l’odi quan aquest agita una bandera que no és la teva és relativament fàcil. Fer-ho quan el discurs de l’odi agita la teva bandera, costa més”.

Per tot això, quan l’extrema dreta creix, quan la monarquia corrupta troba empara amb els militars i quan l’Estat mostra la seva cara més dura i amarga és inacceptable que un representant de Junts per Catalunya, que el vicepresident del Parlament de Catalunya (“en nom de Laura Borràs”), hagi assistit a una trobada amb la presència del partit d’ultradreta Front Nacional de Catalunya (FNC). A l’extrema dreta cal aïllar-la, no blanquejar-la. I encara més quan els juntaires, inicialment, van afirmar per “activa i passiva” que no hi eren. Mentir per després acceptar l’obvietat per, immediatament, després tancar files. Tancar files per blanquejar l’extrema dreta. Així no.

El pitjor del vicepresident del Parlament no és que s’hagi reunit amb el més baix dels que enarboren l’estelada mentre han fet de les xarxes una claveguera, el pitjor és que menteix sistemàticament. Ni plega ni plegarà aferrat a la cadira des de la qual predica un totalitarisme excloent mentre aplica allò de ‘nítidament’ contra els mitjans de comunicació, els mateixos mitjans que aquesta gent amb qui es reuneix tancarien després de jutjar per traïció als seus periodistes.

El soroll de l’afer Costa va silenciar un altre episodi ben galdós. El màxim responsable en comunicació dels juntaires es va veure obligat a esborrar un tuit. Era un d’aquests missatges veladament ofensius contra el pres polític Oriol Junqueras. L’excap de premsa de Puigdemont, endut per la seva aversió visceral, va voler blasmar Junqueras sense adonar-se que fent-ho també posava en picota a Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, del partit que li paga el sou. Abduït per l’estratègia de la confrontació caïnita va voler aprofitar la resolució de Marchena per mossegar, un cop més, Junqueras.

El vergonyós episodi és molt revelador de què significa la ‘confrontació intel·ligent’. No és la primera vegada que el reciclat cap de premsa esborra tuits. De fet, els va esborrar tots després de la DUI del 27 d’octubre de 2017 en una exhibició de valentia inèdita. De fet, no només va esborrar tuits per no deixar cap rastre, és que literalment es va esborrar ell, es va fer fonedís quan més se’l necessitava. Mentre d’altres, molts, van aguantar el tipus ell es va amagar com un conill tan aviat com va caure la nit aquell 27 d’octubre de 2017.

Doncs aquest que sempre s’escapoleix és un dels que ara pretén donar lliçons als presos polítics. Una altra lliçó de valentia d’aquesta mena de gent que es piquen el pit com goril·les de dia, però que fugen sempre com conills quan irromp la nit.