La república és el millor desig que pots tenir pel país. També és el més trencador davant el règim borbònic. I, per si no n'hi hagués prou, també és el que més contradiccions genera a l’esquerra espanyola i alhora el que més complicitats pot generar a l’independentisme.

La república també evoca la derrota més sagnant i cruenta que ha patit Catalunya. I aquesta derrota va anar acompanyada de la victòria del feixisme i la perpetuació d’un règim criminal que va parasitar tot l’Estat. La derrota de la república també va ser la derrota dels republicans. Açò és l’extermini que narra Paul Preston a L’holocaust espanyol. Extermini físic.

Oblidar tots aquells homes i dones, republicans i republicanes, que van ser exterminats ha estat una política deliberada de l’Estat. El que em resulta més trist i imperdonable és la complicitat passiva en aquest oblit de la dreta nacionalista catalana.

I, precisament, per això és una vergonya que avui a Tortosa seguim exhibint un monument d’homenatge al franquisme assassí, amb l’absoluta complicitat d’aquest nacionalisme que s’ha fet independentista i que diu que és republicà. Precisament, a Tortosa, on l’aviació feixista va deixar caure el triple de bombes incendiàries que a Gernika. Res a veure amb alcaldes com Dionís Guiteras o Isaac Peraire, al Moianès i al Lluçanès, que van ser pioners en l’obertura de fosses. Predicant amb l’exemple.

La connivència amb el franquisme institucional i sociològic només té un nom, i no precisament se’n pot dir democràcia

I, precisament, per això és una absoluta impostura llegir un càrrec institucional dient coses com: “Quan veig que a Espanya no se celebra oficialment la caiguda del nazisme, penso que per aquestes coses no hauríem de parlar de règim del 78, sinó de règim del 36". I la pregunta és, on són els del seu partit quan reclamem justícia i reparació històrica. On són? Doncs senzillament no hi són mai. No els ha interessat mai. Ni fa vint anys, ni ara. És més, algun diputat dels seus s’ha significat per la seva passivitat, en el millor dels casos, davant l’exhibició pública del franquisme.

No és només que Joan Tardà hagi combatut en solitari durant anys i panys al Congrés exigint recuperar la memòria mentre els diputats de la dreta catalana s’hi posaven de cul. És que van haver de posar-s’hi Junqueras, Romeva i Mundó en l’anterior mandat, per començar a recuperar aquesta memòria mentre la resta del Govern mirava a un altre costat. I el pitjor és que no ha canviat. L’interès del nacionalisme català segueix sent nul. I em pregunto, com es pot reivindicar la república oblidant tots els republicans que segueixen a les cunetes? I després ens surten amb tuits pretenent donar lliçons a propis i estranys. Ja n’hi ha prou! És indigne.

Torturadors franquistes que marxen sense haver passat comptes amb la justícia, amb honors, medalles i pensions vitalícies, amb impunitat i al llit, com Franco, mentre les seves víctimes continuen sent perdedores de la guerra. En aquest país alguns només es recorden de la memòria quan ocupa la pantalla, quan es tracta de fer titulars a cop de tuit o actuant com els més ofesos i exaltats quan veuen a Franco sortir del Valle de los Caídos a espatlles, amb l’Apache de l’exèrcit i amb un funeral d’estat a l'estil Spielberg. Poc o gens es recorden dels més de 33.000 que resten al parc temàtic del feixisme més gran d’Europa. Quina barra!

Mira que el PSOE ha fet poc per la memòria a Espanya, però és que a Catalunya, durant dècades, alguns encara van fer menys!

El mateix dia que desapareixia el torturador franquista Billy el Niño, però tot just un any abans, desapareixia la meva àvia, la Roser Guinau. Tota una vida buscant el seu pare desaparegut a la Batalla de l’Ebre. No se’n va sortir. Dues ànimes que ja reposen eternament, però amb una gran diferència: els franquistes torturadors, amb honors i impunitat; i els republicans, oblidats i tacats per la sang roja que els va marcar per vida.

Tenim memòria i venim de lluny. La connivència amb el franquisme institucional i sociològic només té un nom, i no precisament se’n pot dir democràcia. Els nostres avis i àvies ja van haver de callar prou, sovint sota l’amenaça, les tortures, la fam i la desesperació. Callar no és sinònim d’oblidar, que a alguns els quedi clar.

Per elles, però sobretot pels nostres fills: perseverança, coratge i dignitat, el que molts polítics d’aquest país no tenen, la memòria dels desmemoriats.