L’aniversari de les set dècades de la Declaració Universal dels Drets Humans no ha servit per reafirmar el compliment dels drets que haurien de ser bàsics per a tot ésser humà. Els drets humans continuen sense estar garantits i són vulnerats al món, també a casa nostra. La vulneració dels drets civils i polítics dels líders independentistes catalans posa de manifest la conspiració d’estat contra la dignitat inherent, els drets fonamentals, la llibertat i la justícia d’un poble. La presó preventiva, l’exili, la parcialitat dels tribunals i el judici polític simbolitzen la continuïtat granítica d’un règim franquista actualitzat, persistent, ombrívol, constitucionalista i polític.

El regne d’Espanya incompleix la Declaració Universal dels Drets Humans. Queda demostrat que no som tots iguals davant la llei (article 7). Tampoc tenim dret a un recurs efectiu als tribunals competents (article 8). És fràgil l'opció que ningú pugui ser detingut o pres arbitràriament (article 9). Inversemblant que tota persona tingui dret a ser escoltada per un tribunal independent i imparcial (article 10). Qüestionable que tot acusat per un delicte tingui dret a la presumpció d’innocència (article 11). Irreal que tota persona tingui dret a la llibertat d’opinió i expressió (article 19).

La violació de drets humans a l’estat espanyol té una base sòlida lligada a la dictadura franquista. Franco (com Hitler) va prioritzar l’extermini de la societat oposada als valors del règim mitjançant la purga i l’eliminació de tot vestigi amb olor a democràcia. Els 500.000 morts provocats per la Guerra Civil espanyola van anar seguits per la dictadura feixista més llarga d’Europa. Durant els 3 anys posteriors a la fi del conflicte, dels 250.000 empresonats, 28.000 van ser executats i altres 20.000 morts durant la dictadura.

Les 114.000 persones que continuen desaparegudes reafirmen el posicionament d’Amnistia Internacional, que considera l’estat espanyol com el país amb més fosses comunes del món després de Cambodja (1,5 milions de morts).

És públic i notori que les polítiques en matèria de memòria democràtica han arribat tard i que són milers les persones que no han pogut rebre la reparació en vida

La qualitat democràtica d’una societat també es mesura amb la implantació d’unes polítiques de memòria històrica basades en la reparació i fomentades amb els principis de les Nacions Unides de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.

L’estat espanyol continua violant els drets humans i les polítiques de memòria són inexistents (a part del màrqueting polític del PSOE en voler treure Franco del mausoleu). Una Ley de Memoria española patrocinada per Zapatero i del tot inefectiva, infestada d’anomalies gràcies a la complicitat i simpatia dels partits del règim del 78, conjurats per aplicar l’amnèsia col·lectiva.

La llei d’amnistia ha conjurat la impunitat i l’actualització del franquisme, amb l’apoderament dels tribunals per passar pàgina sense jutjar els autors dels crims de lesa humanitat i que continuen passejant per la Castellana amb medalles de conyac dels brindis amb els nous grisos de l’Estat.

Avantprojecte de la llei integral de la memòria democràtica de Catalunya

Catalunya és imatge de la lluita per les reivindicacions democràtiques expressades, també, amb el dret a la memòria. Queda palès a l’article 54 de l’Estatut d’Autonomia: “La Generalitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica...”.

Aquesta setmana s’ha tancat el procés participatiu per esmenar l’avantprojecte de la nova llei de memòria. A Catalunya, podem dir que no tenim una llei de memòria com a tal, sinó que tenim tres lleis que globalitzen el treball en els diferents àmbits: la llei del Memorial Democràtic (13/2007), la coneguda com a “llei de fosses” (10/2009) i la de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (11/2017). El treball d’aquestes lleis ens ha portat a veure la creació d’espais de memòria com el de la batalla de l’Ebre (COMEBE) o el Museu de l’Exili (MUME), l’obertura de fosses o un mapa a Catalunya amb més de 500 per obrir, la recollida de mostres genètiques de familiars, un cens de familiars de desapareguts amb gairebé 6.000 inscrits o l’anul·lació de més de 65.000 sentències sumaríssimes franquistes.

Una llei que ha de servir per millorar les mancances que encara queden per resoldre passats 80 anys. Queda pendent molt treball, com és el cas dels nens robats, la reparació dels drets a les persones privades de llibertat per raons polítiques, una legislació eficaç sobre la simbologia franquista, la coordinació entre organismes de les administracions públiques en polítiques de memòria o la creació d’una comissió de la veritat. Però per davant de qualsevol precepte legal, hi ha el sentiment i la memòria de les persones.

És públic i notori que les polítiques en matèria de memòria democràtica han arribat tard i que són milers les persones que no han pogut rebre la reparació en vida. Però, tot i això, encara hi som a temps amb la priorització de la identificació de les persones desaparegudes com urgència humanitària, la coordinació en l’estratègia entre organismes amb l’obertura de les fosses o incloure el concepte jurídic de desaparició forçada o involuntària de les víctimes d’entre el període 1936-1977. És un dret i un deure fer-ho.

Ara tenim una oportunitat històrica, no només de fer una llei, sinó que sigui la millor

Remarcar la sensació generalitzada dins l’àmbit de les entitats de memòria que les polítiques no són participatives, poc transversals i fins i tot, en alguns casos, excloents. Sensació de poca coordinació del treball entre la societat civil i les polítiques del Govern.

Ara tenim una oportunitat històrica, no només de fer una llei, sinó que sigui la millor. Una llei que aporti transparència en les actuacions, lluny de qualsevol monopoli i amb les dades obertes als familiars que encara busquen els seus desapareguts. Dades obertes pel que fa als treballs a les fosses, així com la gestió de les restes humanes i els creuaments genètics. En definitiva, aprofitar tot allò que el segle XXI ens presta, per no fer una llei del segle XX.

L’èxit de les polítiques de memòria democràtiques rau també en la col·laboració i la cooperació entre actors, des de l’administració local, passant per les entitats i la ciutadania, fins a l’experiència i el coneixement dels experts. Si això no es fomenta, el resultat serà tornar a cometre els errors del passat.

Les polítiques públiques de memòria han de ser un pilar transversal per recuperar la identitat de la Catalunya que va resistir a la dictadura franquista. Unes polítiques de país i un pilar democràtic de lluita contra el feixisme i contra el revisionisme que estan fent servir tant l’extrema dreta com determinats partits polítics per tal de confondre a la ciutadania. Cal una política participativa i de reforç dels drets humans per tal que aquesta memòria democràtica sigui permeable a la societat i apel·li a valors transversals i de generositat.

Esperançats, doncs, que la nova llei de memòria història de Catalunya pugui solucionar els problemes actuals i afrontar un futur on la memòria es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència.