Llegia un tuit de la diputada cupaire Natàlia Sánchez en què es referia a l'activitat a les xarxes del món de Junts per Catalunya com una "fàbrica de fake news". I vaig pensar que quina raó tenia, amb la menció destacada que mereix l'insultador vocacional, antany acòlit de Felipe González, dels GAL i l'anticatalanisme.  

I en això que he recordat aquella veritat revelada que afirmava que Pasqual Maragall era un borratxo. L'acusació, feta amb tota la maldat, va ser escampada a tort i a dret pels cenacles convergents, de manera que ningú gosava dubtar de l'afició a la beguda del rival de Jordi Pujol. Ja deien, quan era alcalde de Barcelona, que tenia el vici de l’ampolla i van ser tan efectius i contumaços en la infàmia i la difamació que si ho qüestionaves, semblaves ximple o era una clara demostració de ser sociata. El món nacionalista ha mutat de sigles, però segueix operant igual que ho feia, fent escarni i befa de tothom que gosa qüestionar les seves consignes i jugadamestrisme. Ningú ha empastifat tant la política amb aquestes maniobres indignes. I tot, en nom de Catalunya.

A saber qui guanyarà les eleccions o quan serem cridats a les urnes, vist que seran convocades amb un criteri únicament i exclusivament partidista. Però on el món de Junts sobresurt és a les xarxes socials, arrasant en el capítol d'insults i desqualificacions barroeres i en la invenció de conspiracions i acusacions de baixa estofa. Aquí ja han guanyat i per golejada, convertint l'independentisme en una qüestió de fe, fanàtica, a la recerca d'impurs als quals blasmar.

Un joc de doble moral que els permet crucificar qualsevol indici d’heretgia i exigir submissió a la seva ortodòxia mentre, lluny de predicar amb l'exemple, s'han afartat de fer exactament el contrari. Llancen fàtues des dels púlpits mentre per darrere fan obscenament el contrari.

El món nacionalista ha mutat de sigles, però segueix operant igual que ho feia, fent escarni i befa de tothom que gosa qüestionar les seves consignes i jugadamestrisme

Cada dia, nous exemples. Fa escassos dies, els republicans entraven a l’Ajuntament de Girona per blindar la majoria independentista a la pàtria xica de Puigdemont. Com ja ha passat repetidament, la torna no s’ha fet esperar en forma de moció de censura a l’empordanesa Calonge. En aquest cas, PSC i PP pactaven una moció de censura amb el partit dels presidents Puigdemont i Torra per desbancar els republicans de l’alcaldia. PP, PSC i Junts faran efectiva la moció de censura a Calonge l’1 d’octubre, per commemorar-ne el tercer aniversari, al crit de “no surrender!”.

A la regió metropolitana de Barcelona han consumat aquest idil·li frenèticament. O al Penedès, on aquesta política d’aliances és el pa de cada dia. De fet, si ets veí de Vilafranca, no hi ha administració que no sigui un cant a la sociovergència. Començant per un ajuntament governat pels de Puigdemont i PSC. Al Consell Comarcal, igual. A la Mancomunitat Penedès-Garraf, el mateix. I no cal dir que a la Diputació de Barcelona conviu feliçment aquest profitós matrimoni que no té cap mena d’intenció de separar-se. Tant és així que quan al president Mas li han preguntat sobre el ball de bastons amb Puigdemont, entre les desavinences amb Waterloo, no hi ha pas la Diputació de Barcelona. En aquest cas, ambdós comparteixen i vetllen per no posar en qüestió la presidència de la socialista Núria Marín. I per evitar, al preu que sigui, que un home honest com Dionís Guiteras pugui presidir l’ens, el tercer del país, que governa una sociovergència més opaca que mai.

I si aquesta no és la qüestió, si no tenen cap mena d’inconvenient d'haver batut el rècord històric d’acords amb el PSC, deu ser que les discrepàncies caïnites no són de fervor patriòtic. Cap dels dos presidents no qüestiona una política d’aliances que es defineix a la regió metropolitana per governar amb els de Miquel Iceta allí on poden. Més ben dit, allí on el PSC coixeja, els de Puigdemont (i Mas) hi són per fer de crossa. Sense manies. Una pràctica que defensen amb dents i ungles i que fan compatible amb tota mena de fàstics en paral·lel al PSC. Sort que els tenen en tan pèssima consideració, perquè si hi arriba a haver un amor sincer, no queda institució sense consumar acord. Tanta hipocresia no s’havia vist mai.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Roger Heredia
Opinió Que es besin Roger Heredia
Roger Heredia
Opinió Tornarem a vèncer Roger Heredia