El mal que ha fet l’ombra de la corrupció sobre el moviment independentista és devastador. L’ha minat i li ha restat l’autoritat moral que avui no pot tenir quan el règim corrupte que té en la monarquia el seu vèrtex fa aigües. Perquè a ulls de bona part de la societat catalana una part de l’independentisme duia la corrupció a les entranyes, una corrupció que és una herència del mateix règim monàrquic. Feien la vista grossa. Se sabien recíprocament les vergonyes.

I aquesta setmana hi han tornat. Incomprensiblement. Amb una frivolitat que fa feredat. El mateix dia, un dels grups indepes del Parlament, els més exaltats, es permetia votar a favor de perseguir la corrupció i en contra. Precisament els que fugen com la pesta de les sigles del tres per cent. Precisament els que més pulcres haurien de ser respecte la ignomínia del tres per cent són els que més dubtes segueixen sembrant.

La reacció posterior ha estat intolerable, arremetent contra els periodistes que havien publicat que, efectivament, havien votat en contra de perseguir la corrupció. Quan el dubte l’han sembrat els que, irresponsablement, donen peu a contaminar el moviment independentista amb l’ombra de la corrupció. Més, després que el president Torra hagués fet un pas endavant transcendent i innovador, almenys en aquest àmbit. En d’altres, segueix tocant el violí. I per primer cop, un president de la Generalitat defensava que el Govern de Catalunya es personés en contra de la corrupció, del tres per cent en aquest cas. Han calgut deu llargs anys d’ininterrompudes presidències vinculades al mateix espai polític. Des que aquell 2011 van començar a caminar de bracet del PP per després fer un gir copernicà.

I quan semblava que hi havia propòsit d’esmena, el grup parlamentari de Junts va decidir votar, el mateix dia, una vegada a favor i una en contra de perseguir la corrupció. Qui sembra el dubte? Qui regala el titular als mitjans? Qui enterboleix la resolució? Qui? El periodista que posa l’accent en el fet que (efectivament) els diputats de Junts van votar en contra de perseguir el tres per cent o els diputats que generen la confusió votant-hi en contra?

La reacció del món de Junts per Catalunya ha estat, un cop més, arremetre contra els que van publicar el que efectivament van fer: votar en una resolució contra exigir responsabilitat per l’espoli del Palau o tants d’altres, contra les comissions d’obra pública generalitzades, contra la corrupció estructural que havia orquestrat el principal partit del país.

I no se’ns pot dir que quan la iniciativa és del PSOE (per molt que governen al conjunt de la regió metropolitana) la resolució és bona. Però que quan la presenta un partit de la dreta espanyolista, no. Perquè precisament amb aquest partit hi han pactat de tot al Parlament, de tot, amb el vicepresident Josep Costa d’artífex (el que s’amaga rere els titulars), incloses les pujades de sou.

Els diputats de Junts haurien d’interioritzar allò de la dona del Cèsar que, a més de ser-ho, ha de semblar-ho. Perquè efectivament els causants de la confusió, els que han donat ales al titular que van votar en contra de perseguir la corrupció, van ser ells i només ells. En solitari. Tan cert com que també hi van votar a favor. Els dos titulars eren certs. Però cap periodista hauria pogut posar l’accent en el primer, en el titular nefast, si ells prèviament no haguessin regalat el titular que és just el que van fer.

I si ells no s’adonen del mal que ha fet el tres per cent i volen seguir generant confusió, que almenys pensin en el mal que fan a la causa de la República Catalana i com de fàcil ho posen perquè, gràcies als seus vots, remarquem els ‘seus’, es pot afirmar que efectivament van votar en contra de perseguir el tres per cent, de perseguir la corrupció.

I per reblar el clau, l’esperpent del postdebat parlamentari sobre la monarquia. De perseguir l’emèrit per les seves actuacions a demanar el cap d’un funcionari. Quan la impotència, el simbolisme i les crides a la unitat passen a ser un cant de sirena t’adones que l’únic pla és desgastar al soci —no al de la Diputació de Barcelona—, desgastar l’independentisme per pur partidisme. La comèdia i l’esperpent polític amb l’únic objectiu de confrontar l’independentisme entre purs i indignes.

Si tot és tan senzill, que el president signi ja els decrets que el president Puigdemont va deixar en un calaix i faci entrega al secretari general del Parlament d’una nova legalitat per fer efectiva la independència. I que publiquin la declaració d’independència que mai no van tenir el valor de publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Que ara demanin a un funcionari el que la seva “prudència” no els va deixar fer és de vergonya aliena.

Però prefereixen l’altra opció, la d’enredar la troca per pur electoralisme, carregar el mort als altres i exigir-los que facin el que ells no estan disposats a fer. Tot amb un únic objectiu, retenir a qualsevol preu el poder i la presidència. I no dubteu que per fer-ho pactaran amb qui sigui i com sigui. Sobretot si es tracta de barrar el pas als republicans que és, de fet, l’únic objectiu a curt i llarg termini. Fins quan aquesta farsa?