La batalla judicial d’Oriol Junqueras va fer possible que, avui, Puigdemont, Comín i Ponsatí siguin eurodiputats. Això és així, una altra cosa és que es vulgui acceptar. Va ser ell, sí, ell, i només ell (amb l’ajut inestimable del seu advocat, Andreu van den Eynde) que amb la seva tenacitat i sacrifici (la presó de Junqueras) va aconseguir la primera victòria judicial més enllà de la propaganda.

La falta de generositat de Waterloo mai no ho ha volgut reconèixer. És la prova del cotó d’una actitud tirant a egocèntrica que no ajuda a conciliar els ànims i a compartir cap mena d’estratègia plausible. Desagraïts i amb el pas canviat, van arribar a inventar-se una alternativa a la “doctrina Junqueras” assentada pel TJUE, n’hi deien “doctrina Mussotto”. Tot per la negativa a admetre que va ser una resolució judicial a favor de Junqueras la que va permetre no a ell, però sí als eurodiputats exiliats, el reconeixement de la seva immunitat.

Ara, quan sí que sembla que l’indult pren forma, l’artilleria del #NoSurrender ha tornat a emprendre l’enèsima cacera de bruixes contra Junqueras. La intenció que s’endevina no pot ser més roïna, seguir ―aferrats al com pitjor, millor― amb la campanya contra el líder republicà. Una campanya que sembla no tenir aturador.

O el món indepe que no és esclau del purisme reaccionari fa un cop de cap i diu prou a aquesta espiral infinita de populisme, demagògia i covardia, o no ens en sortirem

La quantitat de soflames incendiàries que se senten a través de les xarxes, però també a televisió, és l’evidència més notable de la fe dels conversos, dels que prediquen el pocs i purs i emprenen campanyes de linxament salvatges empesos per una ràbia congènita que ja no és que sigui de sumar zero, és que resta i llasta el creixement de l’independentisme i la seva plenitud.

O el món indepe que no és esclau del purisme reaccionari fa un cop de cap i diu prou a aquesta espiral infinita de populisme, demagògia i covardia, o no ens en sortirem. I serà inviable reprendre un camí i deixar de mirar enrere com a nostàlgics i noctàmbuls que viuen en la impotència i la frustració permanents. El maximalisme tronat només duu al fracàs.

Oriol Junqueras ha estat sobretot valent amb la publicació del seu article "Mirant el futur". Valent i agosarat, assumint el desgast en benefici de tots els empresonats i assentant un nou precedent, l’indult, que lluny de ser una renúncia, seria una modesta (o no) però segur que feliç victòria.

Junqueras és com el sindicalista que ha fet vaga i que no ha aconseguit el cent per cent dels anhels compartits. Però sí una part d’aquests dels que es beneficiaran totes les preses i presos. Per això Junqueras és un líder, perquè sap carregar-se a les seves espatlles la responsabilitat de verbalitzar per enèsima vegada públicament allò que tota la resta diuen en privat. Junqueras demostra ser un gegant, que no s’amaga, que fa passes amb determinació, que no fuig ni es refugia en maximalismes esperant recollir fruits amb el sacrifici dels altres.

L’estel de tramuntana, guia i far en el desori i la tempesta.