Setmanes intentant projectar la imatge de l’inici del judici a la democràcia, la Causa especial 20907/2017. Imaginant com seria tornar a veure els líders independentistes 484 dies després, segrestats pel càstig ignominiós d’una presó preventiva injusta i dilatada. Com seria la imatge de l’altar amb els set justiciers immaculats de toga i maça. Com seria l’escenografia i el teló a l’inici de la funció al Gran Teatre del Tribunal Suprem. Com entendre amb racionalitat com han estat capaços de portar-nos fins aquí.

Covards pseudodemòcrates, imatge del nacionalisme espanyol ranci que han renunciat a resoldre amb diàleg i política el conflicte entre Catalunya i l’Estat. Polítics que custodien l’estendard del règim del 78, que violen, amb acarnissament i premeditació, l’estat de dret per deixar pas als mercenaris feligresos de la parròquia del patriota imperialista Carlos Lesmes i els deixebles Pablo Llarena i Manuel Marchena. Un règim que no pot i no vol reconèixer l’inevitable. La bena als ulls que els impedeix entendre l’obvietat de l’emancipació nacional del poble de Catalunya.

Amb aquestes paraules només intento projectar el que sento, el que segur que senten centenars de milers de persones en aquest país quan, amb incredulitat, intenten comprendre tal càstig i revenja. Afrontem amb indignació la judicialització d’un procés polític. Una causa que marcarà un abans i un després sobre el dret a l’autodeterminació.

Corpresos observàvem a través del plasma l’inici del judici polític, el judici més rellevant de la història de la democràcia espanyola. Al centre de la sala, els 12 innocents que, des de la banqueta dels acusats, escoltaven les peticions de l’Advocacia de l’Estat per uns delictes que les justícies modernes i homologades a dret (com la belga o l’alemanya) ja han dit que no existeixen, que són falsos, que tot plegat és una paròdia judicial.

Centenars de mitjans acreditats per retransmetre un judici que ha negat l’accés als observadors internacionals. Un desplegament sense precedents que permet seguir la vista oral en directe, gràcies a l’ingent treball dels professionals periodistes de diaris, digitals, ràdios... i, sobretot, gràcies a la ràdio i a la televisió pública de Catalunya, Catalunya Ràdio i TV3.

És la imatge del nacionalisme espanyol ranci que ha renunciat a resoldre amb diàleg i política el conflicte entre Catalunya i l’Estat

El doble judici que també jutjarà la qualitat democràtica de l’estat espanyol. Una sentència que serà revisada pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH). Una sentència que evidenciarà la mala reputació de la justícia espanyola i l’evidència que l’estat espanyol no és un estat democràtic. Una justícia que ja ha estat condemnada per vulneració de drets fonamentals, per estar viciada, per ser parcial i partidista. Diverses sentències del TDEH així ho certifiquen. Una justícia espanyola sense cap tipus d’independència judicial, una fal·làcia, una farsa, la comparsa de la xirigota de la ultradreta espanyola amb tics de franquisme caspós. L'equiparació definitiva d’Espanya amb Turquia.

Jo no em veig capaç d’afirmar que aquest judici serà just, senzillament no m’ho crec. Des de l’inici de la instrucció s’han vulnerat drets fonamentals. S’ha manipulat el relat per justificar la violència i els tumults. S’ha vulnerat el dret de defensa i el dret al jutge predeterminat per la llei. S’han tramitat causes paral·leles entre jurisdiccions i s’han realitzat investigacions extraprocessals amb l’objectiu de generar desigualtats i la indefensió dels acusats. I s’ha mentit i prevaricat amb la confecció d’atestats policials més típics de la policia franquista que d’una policia democràtica. Un judici que no té res a veure amb la justícia. No és un judici, és un acte de revenja.

I no és una barbaritat pensar que la sentència estigui pràcticament redactada. Estic segur que amb l’intent de blanquejar l’ADN franquista dels jutges i tribunals seran capaços de desdir a la Fiscalia de l’Estat i fer caure el delicte de rebel·lió. Però la maquinària del mal i l’escarni continuarà amb rumb fix per imputar els delictes de sedició, desobediència, pertinença a organització criminal i malversació de cabals públics. Reptar l’Estat té aquest preu.

Una independència judicial que deixa d’existir en el moment que la Fiscalia de l’Estat balla al compàs de Vox, un partit feixista, xenòfob i d’ultradreta que aprofitarà el paper d’acusació particular per fer campanya. I una Advocacia de l’Estat covarda i acomplexada que demana 117 anys de presó per als encausats ―702 anys que demana Vox―. La fiscalia i l’Advocacia de l’Estat assegudes al costat de Vox, el trifatxisme i compiyoguisme punyent.

Una cosa hem de tenir clara, la judicialització de la política no portarà la solució al conflicte

Un judici que serà llarg i incert. Després de les qüestions prèvies d’ahir i avui, demà dijous podrem veure les primeres declaracions dels acusats. Veurem quines són les estratègies a seguir per les defenses durant la vista oral i, segur, veurem la dignitat i fortalesa que exerciran els innocents. Dones i homes determinats per posar davant al mirall a l’Estat i per dir ben alt i ben fort que les urnes i la democràcia mai poden ser un delicte.

Ha quedat clara quina és l’opinió d’experts emèrits, com el catedràtic de dret constitucional i uns dels redactors del delicte de rebel·lió l’any 1995, Diego López Carrillo. Qui va incloure el concepte de “violència manifesta” en la descripció d’aquest delicte que “havia de ser massiva i generar un estrèpit insurreccional, com va ser el 23-F amb tancs al carrer i el Congrés pres per les armes”. O les paraules del fiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín, qui afirma que la jurisprudència ja ha deixat clara “la necessitat d’armes perquè la violència sigui efectiva al delicte de rebel·lió”.

El poble de Catalunya culminarà el procés d’emancipació cap a la independència, un moviment que no té aturador. Un procés que portarà més temps de l’esperat i alguna pedra més al camí, com és el peatge a pagar ara al Tribunal Suprem. Sense confondre el com ens agradaria arribar-hi amb l’immediatament possible. I una cosa hem de tenir clara, la judicialització de la política no portarà la solució al conflicte. Els jutges i tribunals sentencien, no aporten solucions.

Com deia Gandhi: “Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d’home, cap tirania no el pot dominar”.

I mentrestant, Pedro Sánchez, a la seva. Divendres aprovaran, definitivament, l’exhumació de Franco, l’assassí genocida que mai va ser jutjat per l’estat espanyol pels crims comesos contra lesa humanitat. Aquesta és l’empremta de la justícia espanyola que, de ben segur, veurem durant el judici.