Qui ha estat cap de l’estat espanyol els darrers quaranta anys es va fer un fart d’arrambar quartos. No en tenia prou amb els milions i milions dels pressupostos públics. No en sabem quants del cert, per l’opacitat de la Casa Reial beneïda pel Congrés espanyol. Durant anys i panys, Joan Tardà va batallar sol denunciant els abusos de la Corona mentre la dreta catalana, ara reconvertida en independentista pura sang, li feia la gara-gara.

Avui tampoc no han millorat gaire, ni en transparència ni davant la figura de monarca. Només cal veure com la portaveu nacionalista a Madrid acut presta a les recepcions reials davant el fill del monarca corromput i caigut en desgràcia. O com segueixen sense voler saber passar comptes amb el règim franquista, ignorant la memòria històrica o resistint-se a eliminar els monuments d’enaltiment feixistes, com a Tortosa. Abillats en la bandera passen per alt la seva falta de compromís. Abillats en la bandera han estat capaços de tot. I no sembla que hagin fet propòsit d’esmena.

Seria just que s'exigís al rei emèrit que retornés tot el que ha afanat, centenars de milions d’euros, per destinar-ho a la salut pública o a ajudar l’economia productiva afectada per aquest coronavirus, una emergència sanitària avui i una emergència econòmica demà. I que se l'hi exigís amb la mateixa contundència que han exigit fiances milionàries per unes suposades despeses l’1 d’octubre. Despeses que el govern espanyol va assegurar que no existien, “no se ha gastado un euro público”, havien afirmat solemnement.

També ens hauria de servir aquesta pandèmia per tornar a tenir clares les prioritats. I per recordar tot el mal que es va fer amb les retallades d’Artur Mas, que van deixar ben tocada la sanitat pública del país, unes retallades que van comptar amb el beneplàcit de l’actual direcció de Junts per Catalunya, del primer a l’últim. Almenys que serveixi per tornar a tenir clar el que no es pot fer. I per urgir a fer front al dèficit endèmic de la sanitat pública del país, que si encara és exemplar deu ser per la seva resiliència i bons fonaments. Un dèficit que, val a dir, té com a principal responsable el govern espanyol i un sistema de finançament pervers que penalitza qui més esforç fa.

La joia de la corona del nostre estat de benestar està en escac mentre la Corona i tots els seus sequaços han fet de la seva joia de viure un atemptat al benestar social

També és el moment de recordar la miserable conversa interceptada al ministre de l’Interior  Fernández Díaz i al seu col·laborador entusiasta Daniel de Alfonso, que es vantaven d’haver destrossat la sanitat pública catalana. Aquests sí que haurien d’estar davant els tribunals assumint les responsabilitats que els pertoquen per tanta maldat i per haver malmès deliberadament la joia de la corona del nostre estat del benestar: la sanitat. Doncs bé, ni l’un ni l’altre han hagut d’assumir cap mena de responsabilitat, ni tan sols una disculpa. Res. Mentre que per posar les urnes s’ha emprès una cacera de bruixes que no sembla tenir límit. La joia de la corona del nostre estat de benestar està en escac mentre la Corona i tots els seus sequaços han fet de la seva joia de viure un atemptat al benestar social.

Aquests dies hem vist com es produïa una migració massiva de madrilenys a la costa valenciana i murciana per alleugerir les restriccions imposades pel coronavirus. I la falta de diligència del govern espanyol. Com hem vist que aquest comportament irresponsable ha tingut rèpliques a Catalunya. I també hem vist com les sortides de to del nacionalisme espanyol tenien penoses rèpliques catalanes, des d’Escòcia, inicialment aplaudides per Waterloo. De seguida va advertir David Fernàndez l’error d’aquest nacionalisme nostrat que en lloc de sumar resta.

Com hem hagut de patir les envestides d’alts responsables polítics espanyols volent treure rèdits polítics de la pandèmia, des de representants de Ciutadans i el PP a bocamolls del PSOE. Però també aquí hem vist com des de cert càrrec del Parlament, en lloc de fer pinya amb el Govern, pontificava des del sofà de casa. Massa temps parlant més del compte ha impedit aturar la inèrcia quan el més important és fer confiança als nostres governants i amb el conjunt de la nostra societat, aparcant —almenys ara—​ l’oportunisme polític en favor d’una emergència nacional com no havíem conegut abans. Ara sí que cal tancar files, ara sí que toca fer pinya al costat de la consellera Vergés, del conseller Buch, del president Torra, del conseller El Homrani i, sobretot pel que vindrà, de confiar en les iniciatives del vicepresident Aragonès, que té al damunt un horitzó econòmic ben preocupant amb un Estat que ja s’ha fos la guardiola de les pensions i que ara ha aprofitat la crisi per sotmetre les autonomies en lloc de treballar-hi col·legiadament com Merkel amb els lands alemanys.

Iniciatives pioneres al món per fer front a la crisi del coronavirus, com les que anunciava la consellera Vergés, amb la posada en marxa del primer assaig clínic per prevenir el contagi de Covid-19 o que el CatSalut assumeixi el control i la coordinació de les instal·lacions i dels professionals de la sanitat privada per fer front a la pandèmia. Decisions valentes i republicanes, tal com informava el conseller El Homrani, com són les mesures econòmiques urgents per ajudar als autònoms que s’han vist obligats a aturar la feina, així com garantir la continuïtat de la contractació pública i demorar el pagament de tributs. O mesures tan necessàries com garantir les beques menjador de fins a 160.000 nenes i nens malgrat que les escoles estiguin tancades.

La gran diferència entre la bona i la pèssima gestió, la diferència entre Catalunya i Espanya.