El drama humà passarà i donarà pas al drama econòmic. La xifra de morts és, ara ja, esfereïdora i tot apunta a Espanya com un dels focus principals d’infecció i mortalitat. Si les xifres a Catalunya són alarmants, a Madrid són devastadores. Madrid pot passar per davant de la Llombardia i de Wuhan. El mateix New York Times ja ho ha advertit aquesta setmana. Madrid pot ser la zona zero mundial dels afectes pel Covid-19.
La situació no pot ser més dramàtica. Certament. Ara bé, no ens pot fer menystenir els efectes econòmics d’aquesta crisi humanitària que està fent estralls, sobretot, entre la gent gran. I que amenaça el benestar i el futur del conjunt dels nostres serveis públics, els mateixos que avui elogiem, des de la sanitat, a les residències, als Mossos d’Esquadra i les policies locals, als serveis de neteja o molts d’altres. Els mateixos que la dreta catalana va castigar amb les seves decisions i els mateixos que castiga l’Estat amb la seva política econòmica i el dèficit sistèmic al qual sotmet la sanitat catalana i el conjunt de la nostra economia i societat.
El vicepresident econòmic, Pere Aragonès, no deixa de fer propostes i de presentar iniciatives. En absència de mesures contundents per part del govern espanyol, que segueix obstinat a projectar una imatge castrense i un discurs patriòtic per damunt del cívic, sembla que Aragonès ha pres la batuta optimitzant les migrades competències de l’autonomia financera catalana. No tenim el concert dels bascos, ni el fur de Navarra, ni la insularitat canària. Catalunya és una autonomia financera de segona divisió malgrat disposar d’un teixit socioeconòmic de primera i de prou talent en tots els àmbits.
Mentre Merkel dialoga amb els lands, Sánchez ens ha volgut sotmetre matusserament envoltat de militars
La proposta d’Aragonès sobre la posada en marxa d’un grup de treball per impulsar la mobilització de la indústria catalana recorda allò de les indústries de guerra de la Generalitat republicana, de Lluís Companys. L’objectiu és l’aprofitament de tot el teixit productiu del país en la línia de produir subministraments per afrontar el coronavirus.
En aquest sentit —i és una de les bones notícies de les últimes hores— l'homologació dels respiradors fets amb 3D a Catalunya. Aquests respiradors 3D s’han potenciat des de Catalunya per atendre pacients greus de coronavirus i s’espera que arribin aquesta mateixa setmana a les unitats de cures intensives (UCI) dels hospitals catalans. És una mesura que sembla inspirada en el Decret Companys-Tarradellas de creació d’una Comissió d’Indústries de Guerra, perquè fàbriques diverses produïssin materials d’autoprotecció per als professionals de la salut i assistencials. La iniciativa republicana inspirada en l’enginy de la República efímera dels anys trenta.
Aquesta és una diferència substancial respecte l’enfocament castrense que exhibeix el govern espanyol, així com la seva incapacitat per afrontar la crisi solidàriament i cooperant. Mentre Merkel dialoga amb els lands, Sánchez ens ha volgut sotmetre matusserament envoltat de militars. Per això és cada dia més inadmissible i imperdonable l’actitud passiva, de vegades còmplice, d’aquesta dreta catalana amb l’enaltiment del franquisme. Com a Tortosa. O el vergonyant pacte de socialistes i convergents per impedir que s’investiguin les malifetes a la sanitat, lucratius negocis que volen opacs. Ja ho deia Gabriel Rufián al Congrés, que el govern més progre de la història d’Espanya —a veure si els comuns són ara igual d’exigents— retalli la despesa militar —res que no fes Alemanya en la crisi del 2008— i ho destini a Sanitat o a incentivar l’economia productiva, en lloc de militaritzar patriòticament la resposta a la pandèmia.
Ara toca preparar-nos per a aquesta setmana que, segons el pronòstic, serà la més dura, la de més nous casos i, malauradament, també la de més baixes. L’esforç del Govern amb el Departament de Salut al capdavant és titànic. I quan hagi passat la pandèmia d’aquest maleït virus, que arribarà, recordem aquest moment per aprendre dels errors del passat i per construir una societat millor i més justa amb la vida de les persones al centre i amb la salut pública com el que sempre hauria d’haver estat, el pilar de l’estat del benestar.