La recent elecció de la juntaire Laura Borràs és un pas més cap al jugadamestrisme màgic. A manca de projecte polític i en la recerca permanent d’ideologia concreta, tomb cap a l’extremisme, cap a la confrontació caïnita dintre l’independentisme. Deia Quim Forn, a Catalunya Ràdio, que algunes persones s’haurien d’apartar de la primera línia per la seva actitud tan contraproduent per a la unitat estratègica de l’independentisme. L’elecció de Borràs només accentua fins al paroxisme la confrontació fratricida. L’única estratègia de Borràs per guanyar les eleccions autonòmiques ha estat, és i serà atiar el mal rotllo portes endins. Pels seus actes els coneixereu i Borràs en aquest àmbit ha excel·lit.
Però alhora és el rostre de la simulació. És l’única candidata nítidament independentista que no perd mai passada per fotografiar-se amb el monarca Felip VI. Un dia i un altre. És l’única candidata que acompanya l’estratègia impertèrrita de la multitud de pactes que Junts per Catalunya ha executat amb el PSC en el trist paper de crossa. Des de la Diputació de Barcelona a la majoria de consells comarcals, passant pel degoteig de mocions als municipis catalans. El darrer, Masquefa. I els que vindran. Mai ningú no ha fet de les aliances amb el PSC tant la seva raó de ser al conjunt de la regió metropolitana de Barcelona. Un paper ben galdós, per cert. Per no parlar del paper dels juntaires davant l’acusació exercida per la Generalitat contra manifestants. Un dia els diuen apreteu, per l’endemà enviar-hi els antidisturbis i en darrera instància el Govern exerceix d’acusació.
Mentre Ciutadans i Vox estiren la societat catalana per una banda, ella ho fa per l’altra. És la consumació de la política aznarista que es retroalimenta d’extrem a extrem
És la candidata que amb diferència més temps dedica al Twitter i que més crispació genera. Predica unitat i la combat cada dia. Discurs essencialista i prèdica de cacera de bruixes. Els seus seguidors es compten entre els més fanàtics, els que més temps dediquen a l’insult gratuït i amb el populisme com la seva única ideologia. Amén de la seva coincidència tàctica amb els partits de la dreta espanyolista i de l’extrema dreta. Mentre Ciutadans i Vox estiren la societat catalana per una banda, ella ho fa per l’altra. És la consumació de la política aznarista que es retroalimenta d’extrem a extrem.
El llibre de les germanes Bassa retrata a la perfecció el moment quan conten la seva sobtada irrupció a la presó per fer-se una foto i tocar el dos. Oportunisme entre cops de colze i empentes per sortir a primera línia. La candidata que volia ser nomenada portaveu de l’executiu català amb l’única finalitat de preparar el seu llançament polític patrocinat per Torra.
Borràs personifica com ningú el castell de focs i el com pitjor, millor. I una premonició, si d’ells depèn, no hi haurà nou Govern. Mai investiran cap independentista que no sigui d’ells mateixos. Perquè només ells són prou purs. Borràs és la garantia d’una repetició electoral si no és que acaba per posar-se d’acord amb el PSC. Vist que si ho estan fent a mitja Catalunya, no seria gens estrany que ho acabessin fent, i pels mateixos motius, al Govern de la Generalitat.
I resulta que Laura Borràs serà ja en poc més d’un any la tercera vegada que lidera la llista de Junts. Abans amb el PDeCAT. Ara ja sense aquests. Veurem quina és la propera purga. Gasolina al foc.