La decisió dels republicans catalans de votar no a la pròrroga de l’estat d’alarma torna a evidenciar allò que tots sabem, però que PSOE-Podemos insisteixen a fer com si no fos: que governen en minoria, però es comporten com si la seva fos una majoria absoluta del ordeno y mando.

L’actitud dels republicans, amb Gabriel Rufián liderant propostes al Congrés, ha estat exemplar malgrat que l’autoritarisme del PSOE i de Podemos (inclosos els comuns) no els ho ha posat fàcil. Sobretot per com han afrontat aquesta crisi: recentralització i exhibició militar, que cassa poc o gens amb un govern d’esquerres viable gràcies als republicans. La qüestió és: per quin motiu l’Executiu de Sánchez és incapaç de negociar a la recerca d’una majoria? Per quin motiu actuen exigint suport incondicional i amb una filosofia als antípodes del pacte subscrit?

Malauradament, no té cap mena de rellevància el que puguin fer els nacionalistes de Junts, senzillament perquè els seus vots no són determinants per capgirar la situació. I dissortadament, quan han estat determinants, a la Diputació de Barcelona per exemple, els seus vots no han servit per fer president un republicà de pedra picada com Dionís Guiteras sinó per fer presidenta una espanyolista com Núria Marín. Quan els nacionalistes han decidit, han obrat mansament davant el PSOE.

El que provoca vergonya aliena és que es digui als republicans que van a remolc de la dreta, tal com sí que han fet els comuns de Colau

Certament, hi havia tants motius de fons per defensar una nova abstenció (com les anteriors) com per votar que no. En canvi, no hi havia un sol motiu per votar que sí, que en les actuals circumstàncies ja diu molt poc a favor d’aquells que han volgut pilotar la nau en solitari bandejant la resta. Confondre el verb “coordinar” o “cooperar” amb el d'“imposar”. Preferir recentralitzar competències i descentralitzar ad hoc als criteris de la patronal amb les províncies del segle XIX, molt lluny del model de salut català basat en les regions sanitàries i que corresponen a la divisió territorial de Catalunya amb vegueries, fulminades, l’any 2010, per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

Però si algú ha empès els republicans catalans a votar que no ha estat el mateix PSOE, i un PSC que no només no ajuda sinó que escalfa l’ambient. I sembra la discòrdia. Només cal llegir Miquel Iceta que, en plena pandèmia i desenes de milers de morts, afegia llenya al foc publicitant que pitjor va ser l’1 d’Octubre. I no ho va dir pas pels milers de ferits ni per la violència policial.

Potser ERC es podia haver abstingut, malgrat l’actitud del PSOE i comuns. O potser no. Ara bé, el que provoca vergonya aliena és que es digui als republicans que van a remolc de la dreta, tal com sí que han fet els comuns de Colau, amb tot el desvergonyiment, contra tot el que havien manifestat. S’ha de tenir la cara molt dura per recórrer a aquest argumentari quan Colau ha estat alcaldessa gràcies als vots finançats pels fons voltor, altrament anomenats fons black. A aquests vots deu l’alcaldia.

Comuns i PSOE (PSC) sí que van pactar l’alcaldia de la capital de Catalunya amb Ciutadans. I que aquells que governen Barcelona, contra la força que va guanyar les eleccions (Ernest Maragall), pretenguin ara donar lliçons o recórrer a aquest argumentari és propi de gent sense escrúpols, d’autèntics fariseus polítics, de mentiders patològics, de gent sense principis ni rigor. Abans de donar lliçons, potser que alguns es mirin al mirall, no fos que veiessin la palla a l’ull del veí, però no fossin capaços de veure la biga al seu. I dit això, ja es poden espavilar a guanyar complicitats, per l’esquerra.