Dissabte 13 d’abril. Passaven pocs minuts de les sis de la tarda quan de sobte Catalunya Informació donava la sobtada notícia: ens acabava de deixar l’estimada Neus Català. Conduïa camí de Tortosa, on havia quedat amb el Marc March, membre de l’associació d’Amics i Amigues de l’Ebre, per participar en la jornada de memòria històrica en record dels bombardejos de la Legió Còndor a diverses poblacions valencianes. Immediatament, després d’aturar el cotxe al voral de la carretera, vaig trucar a l’Aureli Villalbí, infermer de la residència dels Guiamets (Priorat) i amic de la Neus Català. Ràpidament, va contestar a la trucada, també havia escoltat la notícia. La llum de la Neus s’havia apagat als 103 anys, i ho havia fet al costat dels seus fills, familiars i amics, en pau i tranquil·litat, envoltada de la gent que estimava i al seu Guiamets, el poble que la va veure néixer i créixer, i també marxar a l’exili, d’on anys després va tornar per retrobar-se amb el seu poble, d’on ja mai més se n’ha separat.

La Neus va néixer als Guiamets, un 15 de juny de 1915. Filla de pagesos, va veure com la il·lusió d’estudiar infermeria quedava estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil, fet que la va obligar a agafar el camí de l’exili cap a França com a conseqüència de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona. La Neus portava la lluita a l’ADN i així ho va fer al costat de la Resistència Francesa combatent contra els nazis l’intent d’ocupar el país. L’11 de novembre de 1943, ella i el seu marit van ser detinguts i, després d’estar en diverses presons del país, el 3 de febrer de 1944 ella ingressava al camp de concentració de Ravensbrück (Alemanya), on li van intentar robar la vida i la dignitat amb la imposició d’un número, el 27354. No ho van aconseguir.

La Neus va plantar cara als nazis, mai va abaixar la mirada a les seves ordres, mai va plorar. Va resistir l’infern d’aquell camp de concentració, on l’horror i la mort eren presents cada minut, cada segon i d’on 92.000 companyes no en van sortir. Ella va resistir les tortures, els treballs forçats i tot allò que us pugueu imaginar capaç d’eliminar la dignitat d’una persona, fins que el 5 de maig de 1945 va ser alliberada.

La Neus ha estat l’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis. Neus Català, per sempre més, significarà els valors de la lluita republicana i l’antifeixisme. La lluita contra l’absolutisme i el totalitarisme. Ella es va prometre no oblidar la lluita d’aquelles companyes que no van sobreviure a l’horror del nazisme i així va dedicar part de la seva vida a la lluita contra l’oblit, a dignificar cadascuna d’aquelles dones, a donar la vida per la llibertat.

Ens has ensenyat els valors de la fraternitat universal, la justícia social i la memòria com a remei contra l’oblit, i quin és el camí per fer impossible que el feixisme torni a guanyar

Vaig tenir l'oportunitat de conèixer la Neus l’any 2016, gràcies a un grup d’amics i amigues de la comarca de la Ribera d’Ebre que, un bon dia, em van comentar si volia participar en la festa que li havien preparat pel seu 101è aniversari. Recordo, perfectament, la trucada de l’Aureli pels volts del mes de maig del 2016. L’Aureli va ser un dels impulsors del reconeixement i celebració del 100 aniversari de la Neus Català. Recordo que, aquell matí del 15 de juny, ens vam trobar tots al pati de la residència, sota l’ombra de les moreres que ens ajudaven a passar la calor de l’inici de l’estiu. La música de l’acordió del Toni de Miravet sonava entrellaçada amb la veu dels poemes del Francesc de Ginestar, que atreien la fixa mirada de la Neus mentre somreia, cantava i aixecava el puny al cel. Tampoc hi faltava l’Ignasi de Móra la Nova amb la inseparable càmera de fotos i les emotives paraules de la Conxita i del Francesc Xavier, alcaldessa de Ginestar i alcalde de Móra la Nova, respectivament. Una jornada que acabava amb Neus bufant les espelmes del pastís i el brindis amb la resta de residents i cuidadors de la residència.

I així ho vam repetir els últims 2 anys. Uns actes senzills, però molt emotius, que ara ja ocupen el nostre record. Recordo que l’any passat, quan celebràvem el 103è, quan sonava la darrera peça del repertori amb l’Estaca de Lluís Llach com a colofó i davant l’admiració de tothom, la Neus va afegir-se a cantar la tornada: “...segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar!”.

Avui a Móra la Nova, a l’emotiu acte de comiat, t’hem vist per última vegada. T’hem vist entrar embolcallada amb la bandera de la República que tant estimaves, mentre sonava l’himne de Riego, fins a l’últim moment amarada dels valors de la lluita, la fraternitat i la República. Avui entre llàgrimes, record, emoció i reconeixement t’hem dit adeu. Un adeu que és un fins sempre, perquè tu mai, mai, mai deixaràs d’estar a la nostra memòria. Ens has ensenyat els valors de la fraternitat universal, la justícia social i la memòria com a remei contra l’oblit, i quin és el camí per fer impossible que el feixisme no torni a guanyar mai més.

La Neus Català és el símbol de la vida, de la democràcia i de la justícia, la imatge de la lluita incansable per la igualtat d’homes i dones, de la lluita pels drets polítics i socials. Un símbol de la llibertat i la valentia. De la teva lluita en farem la nostra força per no oblidar, per persistir, per no rendir-nos, per guanyar i per ser lliures.

Els amics i amigues de la Neus Català continuarem recordant-la cada any, fidels a la cita del 15 de juny, per sempre més, per l’eternitat. I acabo amb la frase que ocupa un dels carrers que l’hi ha dedicat la població de Ginestar: “No puc ni vull oblidar!”.