Vespre del 27 d’agost. Tot just fa dos mesos, molt a prop d’on soc ara, començava l’incendi que va cremar més de 5.000 hectàrees a la Ribera d’Ebre, el Segrià i les Garrigues. Ja fa estona que plou, però ara sembla que para. Em trobo al terme de la Torre de l’Espanyol, tot just al camí que passa per davant de la finca familiar d’oliveres, ametllers i cirerers, el Mas del Ros. Tot i haver plogut, l’olor no és l’agradable sensació de terra humida. L’olor de cremat continua sent penetrant i el paisatge està en dol permanent, amb uns creixents cumulonimbus que ho aguditzen. Les esveltes siluetes dels pins i arbres socarrats no abandonen la terra emmascarada. El pas del foc ha permès recuperar la silueta d’antics marges de pedra que perimetraven terres antigament treballades, però també m’ha permès descobrir un antic parapet de la Guerra Civil.

Camino fins arribar al turonet que amaga el parapet de pedra creat durant la Batalla de l’Ebre. Les sabates s’enfonsen entre la terra tova i ennegrida. El pas de l’aigua ha descobert una pinta de bales que el foc ha fet esclatar. El metall de les bales s’ha esberlat, però els culots encara resten dins la guia. Uns metres enllà descobreixo un tros de ferro rovellat que, en agafar-lo, quasi se’m desfà a les mans. Sembla la resta del mànec d’una navalla d’algun soldat. El que el temps i la història han conservat durant dècades que així ho continuïn fent. Ho enterro de nou.

Trobar vestigis amagats entre la terra que ara trepitjo no és res fora del normal. Aquestes serres han estat testimoni de la Batalla de l’Ebre. Aquestes terres encara recorden i no obliden. Aquesta és la realitat del país on vivim, no la que alguns ens volen fer creure.

La masia que presidia el Mas del Ros ara és a terra, va caure durant unes fortes pluges ara deu fer 15 o 20 anys. Jo encara la recordo dreta. Calia entrar-hi amb compte, el terra era ple de forats. Les parets eren plenes de tota mena de dibuixos i inscripcions. Gravats de soldats que deixaven constància del seu pas i ara són amagats sota les runes. El Mas del Ros va ser un dels centres de transmissió de l’Exèrcit de la República. La padrina m’ho explicava tot sovint. Ells convivien amb la duresa d’una guerra amb els soldats. Mentre els pobles eren bombardejats per l’aviació feixista, civils i militars compartien vivències. Hi ha una història que tinc gravada i que encara no ha arribat al seu final. La padrina m’explicava que es van haver d’amagar a les masies, perquè els bombardejos als pobles eren constants. En un d’aquests, l’aviació franquista va ferir de mort un avió republicà que, poc a poc, entre flames, va anar perdent alçada, fins passar a pocs metres d’on eren ells. El pilot va poder saltar amb la infortuna que no es va obrir el paracaigudes. El pilot va morir en impactar al terra i allí el van trobar. Era un noi jove, de pell fina i de vint i pocs anys. Una cosa que em recordava indignada és que els oficials republicans el volien enterrar sense roba i que ells no ho van permetre. Entre les butxaques en va sortir una cartera de pell fosca que amagava la seva identificació. Era de Ripoll. Passats 80 anys, la padrina encara recordava el lloc on va ser enterrat. Segurament, la seva família encara l’espera i serà així com aquesta història acabi ben aviat.

Aquesta és una de les milers d’històries que continuen vives o enterrades. Altres, senzillament, s’han perdut. Però el valor d’aquestes històries no les trobaran capitulades a cap ministeri ni en la seva agenda política. Encara menys la voluntat de recuperar el centenar de milers de desapareguts que jeuen en milers de fosses. L’objectiu de l’Estat, silenciar-les.

Això és el que importa a l’Estat, els titulars, la tergiversació i les accions de cara a la galeria, sense tenir en compte que queden retratats per l’evidència i la veritat

El passat 24 d’agost, el Twitter del Ministerio de Justicia publicava: “Espanya va tenir un paper crucial en l’alliberament de París fa 75 anys. Els soldats espanyols de La Nueve van ser els primers en entrar a París i la seva contribució en aquest fet històric va ser fonamental”. Una afirmació que manipula la història i presenta l’Estat espanyol com el salvador, quan aquella “Espanya” era un estat feixista i qui va ajudar a alliberar París van ser uns 150 soldats exiliats republicans espanyols que fugien d’Espanya, precisament, per ser víctimes del feixisme. La Nueve va ser la primera brigada en entrar a París per alliberar la ciutat dels nazis. Estava formada, quasi íntegrament, per soldats republicans espanyols.

Això és el que importa a l’Estat, els titulars, la tergiversació i les accions de cara a la galeria, sense tenir en compte que queden retratats per l’evidència i la veritat. La ministra Dolores Delgado va assistir als actes d’homenatge als republicans espanyols de La Nueve. L’Estat espanyol ha tardat 75 anys a retre homenatge als republicans espanyols que van alliberar París. Així li van recordar a la ministra els representants d’associacions i fills d’exiliats del franquisme, entre crits i amb un contundent “No passaran”.

Un any ple de mitges veritats amb l’exhumació de Franco. Allò que el mateix Pedro Sánchez va definir com una “urgència democràtica” i que era imminent, sembla ser que no comptaven amb la benedicció de jutges i magistrats al Caudillo, a qui encara veuen com a cap d’Estat. Però això no acaba aquí. Dintre de la roda de contactes del president en funcions amb representants de la societat civil, aquesta setmana s’ha reunit amb representats de les principals associacions que treballen activament per recuperar la memòria. A hores d’ara encara no sabem quin va ser el criteri que va seguir l’Executiu per seleccionar “aquelles entitats que treballen activament...”, segurament el partidista. A nosaltres no ens van invitar –Associació del Banc d’ADN i familiars desapareguts a la Guerra Civil–, deu ser que no treballem “activament” per recuperar la memòria.

El negacionisme continua sent present als llibres de text esbiaixant la realitat sobre la Guerra Civil

Lluny del fum en polítiques de memòria del PSOE, la realitat és una altra, el reflex de 80 anys d’abandonament. A l’estat espanyol no existeix un programa per buscar el centenar de miler de desapareguts, com tampoc un programa per obrir les milers de fosses. No existeix la voluntat d’anul·lar els milers de sentències sumaríssimes, entre elles, la del president Lluís Companys. Els impostos dels contribuents de l’Estat continuen finançant el manteniment del mausoleu feixista més gran d’Europa. Continuen vigents els honors i medalles d’autèntics criminals de guerra, com és el cas de Billy "el Niño”. El negacionisme continua sent present als llibres de text esbiaixant la realitat sobre la Guerra Civil. Centenars de plaques i monuments continuen dempeus per recordar la victòria franquista, sense anar més lluny, a la ciutat de Tortosa. I amb l’ajuda de la justícia que es blinda davant tota denúncia contra el franquisme, a més del bloqueig permanent de la Querella Argentina, incomplint el principi de justícia universal.

Els Judicis de Nuremberg van jutjar 600 nazis, 22 eren alts càrrecs, els responsables de la Gestapo, les SS i el partit nazi. El judici va durar 315 dies. A l’estat espanyol mai s’ha jutjat el franquisme, se l’ha amnistiat, patrocinat, perllongat, perpetuat... amb total impunitat.

Acabo amb les paraules més dignes que trobaran en aquest text. Són en record d’una dona valenta, lluitadora; tota una vida dedicada a combatre el feixisme, la Conxita Grangé, l’última supervivent catalana deportada al camp nazi de Ravensbrück.

La lluita continua, no ens silenciaran!