Si alguna cosa evidencia la negativa de Junts per Catalunya d’arribar a un acord de mínims pel cas dels contractes fraccionats de Laura Borràs —segons va acreditar per unanimitat la Sindicatura de Comptes— és la voluntat de buscar un cos a cos amb els republicans.

Tant és així que ni quan ERC va acceptar la proposta llançada des de Junts —repetim, la proposta dels de Puigdemont— per no votar el suplicatori, els de Junts es van fer enrere tot seguit. Quin desori! Ni les seves mateixes propostes són capaços de sostenir.

Junts no té cap intenció d’arribar a cap acord amb ERC de cap mena. Junts busca i buscarà sistemàticament l’enfrontament per posicionar-se davant les properes eleccions a Catalunya. Les crides a la unitat, electoral, són cada cop més instrumentals. L’únic objectiu és el desgast. I aquesta deriva només anirà a més. El temps ho dirà. Pot ser una bona estratègia electoral, però sotmet l’independentisme en un profund desànim.

A Junts s’imposa sempre la fracció més radical, més radical contra ERC. Els partidaris de confrontar-s’hi, tot l’entorn més proper a Waterloo, marquen la pauta. L’actitud a les xarxes socials del puigdemontisme és d’una agressivitat pròpia de la dreta més populista i impròpia de demòcrates. Ja no només contra els republicans, també contra bons periodistes als quals tracten d’intimidar. Contra tothom que gosi discrepar. Ve de lluny.

Quan tots els presos de Lledoners havien arribat a un acord de consens davant les substitucions com a diputats, la fracció més dura de Junts —capitanejada pel vicepresident Josep Costa— va rebentar l’acord. Des d’aleshores, a Junts han guanyat sempre els partidaris d’accentuar l’enfrontament amb els republicans, amb una virulència que provoca vergonya aliena.

I aquesta actitud l’han traslladat a l’ANC. En puc donar fe. Fins i tot Paluzie ha estat a punt de ser-ne víctima en mans de Joan Canadell, un home que aspira a tenir un paper destacat en la proposta electoral de Junts. No només hi ha una voluntat inequívoca de posar l’ANC al servei d’una formació política concreta, tal com quan Forcadell va deixar la presidència la van voler convertir en un instrument d’Artur Mas. És que es margina tothom que tingui un plantejament possibilista. L’ANC està sent absorbida per una radicalització extrema i estèril, al servei d’un electoralisme descarnat. Canadell és un pas més en aquesta línia i la seva voluntat de controlar des de fora l’ANC ha quedat tan evidenciada que la mateixa Paluzie l'hi ha retret.

Els republicans han d’entendre que l’únic objectiu dels (post)convergents és i serà retenir el poder. I que per fer-ho només tindran un camí, erosionar ERC, sense pietat

No comença amb bon peu la reelegida presidenta al capdavant de l’ANC. La tendència del “pocs i purs” es torna a imposar de nou a la dels “molts i diversos”. Pel cap baix em sembla desafortunat el plantejament de Paluzie en dir el que han de fer la CUP i ERC en la votació de demà pel suplicatori de Laura Borràs. I, encara més, amb els arguments que utilitza la presidenta i que es contradiuen per si sols: comparteix l’anàlisi de fons de republicans i cupaires, admet el fraccionament de contractes, però després sembla que hi treu importància, alhora que sembla qüestionar l’actitud de Borràs, per finalment exigir a republicans i cupaires que facin el que disposi Junts per Catalunya. Al final, obediència partidista.

Els republicans han d’entendre que l’únic objectiu dels (post)convergents és i serà retenir el poder. I que per fer-ho només tindran un camí, erosionar ERC, sense pietat. A més, aquesta és una estratègia que cohesiona totes les corrents internes sabedores que han substituït qualsevol plantejament seriós pel soroll i la retòrica. I, alhora, aquesta és la palanca d’ascens d’un món ultranacionalista que prové, sobretot, de l’entorn que havia estat a Reagrupament, i en menor mesura, de Solidaritat. O fins i tot, de persones que s’havien significat per la seva defensa acèrrima dels PSOE dels GAL i la corrupció.

Poc se n’ha parlat de “l’estripada de carnet” de Carles Campuzano o de la urgència per convocar eleccions en boca del secretari d’organització del PDeCAT, Ferran Bel. Lledoners marca el compàs del 2/4, més lent i melòdic, amb Damià Calvet de candidat i Buch al partit; Waterloo prefereix el 4/4, un compàs més accelerat on s’imposa amb l’estridència del de la Cambra sota la batuta i el ritme de la partitura més juntista.

La reordenació dins l’espai (post)convergent no té fi i la partitura i l’orquestra continua desafinant. Les velles sigles i el banc dolent pesen i la bena als ulls s’ha tornat translúcida.

Dissortadament aquest és el diagnòstic de la situació. Junts fa i farà tot el possible per dinamitar qualsevol entesa i per accentuar les batusses caïnites perquè consideren que aquest és el seu principal avantatge electoral. A menys que el president sigui valent, i acabi ja amb tots aquests pactes que fan que el PSOE presideixi tots els ens metropolitans, a més de la Diputació de Barcelona. President, sigui honest i valent, i vetlli per la integritat ètica de l’independentisme. Prou de callar davant les corrupteles a l’Hospitalet per l’ignominiós pacte de la Diputació. Com pot ser que al Govern de la Generalitat hi hagi una picabaralla permanent i allí on cohabiten i governen amb el 155 sigui una bassa d’oli?

President, sigui valent i posi les urnes. Per responsabilitat i per dignitat, no permeti que les posi el Tribunal Suprem, ja en vam tenir prou amb les que va posar Rajoy.