Algú s’imagina una presidenta d’un moviment cívic basc independentista ―pretesament transversal― carregant contra un hipotètic indult als presos d’Altsasu? És a dir, demanant que es podreixin a la presó en nom de la pàtria basca? Seria inconcebible. Però a Catalunya passa.

Algú s’imagina un president d’un moviment antirepressiu basc carregant contra l’acostament dels presos bascos al País Basc? No només no ha passat, sinó que el moviment antirepressiu basc celebra cada alliberament i cada acostament d’un pres a les presons del País Basc. Ho viuen com una victòria més enllà de l’alleujament de les famílies.

Ja saben que aquest alliberament o hipotètic indult no soluciona el conflicte polític. No són pas ingenus. Però saben també que el seu captiveri o dispersió, encara menys. L’independentisme basc només ha crescut quan ha acabat amb el maximalisme i la consigna pamfletària i l’ha substituït per una estratègia política de creixement.

Algú s’imagina un president d’un moviment antirepressiu basc carregant contra l’acostament dels presos bascos al País Basc? No només no ha passat, sinó que el moviment antirepressiu basc celebra cada alliberament i cada acostament d’un pres a les presons del País Basc

Per contra, qui s’ha oposat ferotgement a tot hipotètic indult i ha defensat la política de dispersió dels presos ha estat la dreta més espanyola més rància, amb la complicitat de part de l’esquerra espanyola que ha defensat les tesis més dures. Per ells, com pitjor, millor. Aquesta dreta sent nostàlgia de quan l’independentisme basc era ostatge del sector més abrandat. Ells estaven més còmodes en la confrontació, en un escenari de violència, de terrorisme. I se sentien més forts i amb un suport electoral molt notable.

Vet aquí que aquesta és la mateixa tesi que defensen abrandats patriotes catalans, aferrats al "com pitjor, millor" com a màxima política. Com pitjor, millor per als altres. Esclar. Ja es va veure quan un parlamentari va sortir cames ajudeu-me de la Mesa del Parlament en advertir que, tal vegada, de mantenir les mateixes tesis que ell havia defensat durant els darrers tres anys, potser li podia caure una pena d’inhabilitació. Quan va ser ell qui era a l’arena i va sortir corrent per refugiar-se rere la barrera de fusta només va ensumar que el toro podia irrompre a la plaça.

Però aquesta és una qüestió menor davant la còmoda i mesquina actitud d’aquells que des del sofà de casa i amb còmodes plantofes (valents de boca, covards d’esperit) carreguen contra la possibilitat que els presos surtin de la presó. A quin extrem de fanatisme estem arribant? Quina pena em fa que un moviment cívic que havia estat plural hagi acabat sent la sectorial de mobilitzacions i agitació de l’independentisme més exaltat i fal·laç! Tota la feina feta, d’anys d’acumulació de forces i de pedagogia, i que ara posen en perill amb una actitud que arrossega l’independentisme a l’extrem i que es fa seva la tesi aznarista de les dues Catalunyes.

Hi ha un independentisme que fa tot el que pot per allunyar la independència, que reparteix carnets, que parla de confrontació amb l’Estat, però sembra la discòrdia caïnita i que ens condemna ―anant bé― a l’empat infinit amb la seva intransigència i extremisme.