Mentre a l’espai públic seguim convivint amb monuments que honren el feixisme, TV3 estrena La fossa, un thriller de crims de ficció. La investigació de l’assassinat d’un jove que havia exhumat de manera il·legal una fossa de la Guerra Civil fa aflorar altres crims comesos en el passat. David Martos, el jove assassinat, havia localitzat i obert la fossa basant-se en els records imprecisos del seu avi afectat d’Alzheimer.
Ara mateix m’atreveixo a dir, sense descosir cap costura, que la realitat supera a la ficció. Perquè Espanya ostenta el trist rècord de ser el país europeu amb més desapareguts, ocults en fosses, que amaguen milers d’històries anònimes. Cadàvers que jauen al mateix lloc on la repressió franquista els va enterrar i que la democràcia i els quaranta anys posteriors d’amnèsia col·lectiva només han fet que silenciar-los més. Amb la complicitat de la dreta catalana, com a Tortosa. És senzillament inadmissible alçar la bandera de la República catalana i seguir inhibint-se (en el millor dels casos) de recuperar la memòria de la República abatuda pel franquisme.
Famílies desesperades, cansades d’anys de lluita silenciosa i solitària i de trobar la negativa de les administracions, còmplices en no fer allò que tocava, senzillament, buscar i trobar uns familiars que es compten entre els milers de morts republicans. És imprescindible recuperar la dignitat dels que mai no van tenir por de mirar al feixisme de cara i que ho van pagar amb la vida. I desvelar la memòria també per tots aquells que han estat víctimes (de vegades fins i tot inconscients) d’un silenci imposat, d’un oblit fabricat per la por i enterrat pel pas del temps.
La democràcia espanyola ha perpetuat el franquisme institucional i sociològic durant dècades. També en algunes èpoques a casa nostra, quan això de la memòria s’atribuïa a quatre nostàlgics: “Desenterrar els morts; remoure el passat... quina pèrdua de temps!”, “Deixeu els morts tranquils!”, ens deien aquells que convivien amb normalitat amb els vestigis del franquisme a l’espai públic, aquells que fins i tot avui pretenen donar lliçons de dignitat nacional mentre fa 40 anys que callen o en connivència amb el silenciament de la memòria republicana.
La imatge de la fossa oberta amb el cos del David Martos feia aflorar els quatre esquelets immòbils al pas del temps. No s’han preguntat mai que al darrere de cadascun hi ha una història? No s’han preguntat mai que al darrere de cadascun dels ossos hi ha una família o qui sap si uns besnets que encara els busquen? Una imatge que em recorda aquell 1 de setembre del 2017, a l’església de Sant Andreu de Llanars de Prats de Lluçanès, quan l’alcalde Isaac Peraire ens indicava la fossa amb quatre esquelets de soldats republicans. Si tothom prengués exemple de l’actitud d’alcaldes com Isaac Peraire, hauríem fet passos de gegant.
La humiliació que Franco va voler contra “els rojos” i les seves famílies continua. Només depèn de nosaltres canviar-ho, bé, de nosaltres i d’aquells que tenen l’obligació, per decència i per dignitat
D’aquell dia em recordo amb la mirada fixada en aquells cossos cosits a trets. Sobraven les paraules. El vicepresident Oriol Junqueras recordava que cal recuperar la memòria per orientar el futur del país. El conseller Raül Romeva s’ho mirava ajupit. Romeva és el principal impulsor de la creació del Pla de fosses a Catalunya, el responsable de fer tornar l’esperança i el primer a reconèixer la feina incansable de les famílies i les entitats de memòria que durant anys han preservat aquesta demanda per dignitat i justícia.
Se’m va fer un nus a la gola quan, dissabte passat, la mare m’entregava una carpeta al capvespre. “Un senyor gran me l’ha fet arribar; diu que ell ja és molt gran, però que no vol marxar d’aquest món sense recuperar el seu pare; diu que si el pots ajudar, que ja no sap què més fer”.
A l’interior de la carpeta, dos diaris. El primer, el Diari de Tarragona del dia 17 de novembre del 2019 i a la portada s’hi llegeix: “Vull treure les restes del meu pare del Valle de los Caídos”. L’altre, el setmanari L’Ebre del 22 de novembre del 2019 on, en un dels marges, s’hi llegeix: “Vull que m’enterren amb les restes del pare a Flix”. És la lluita tenaç de Ramón Sánchez Cases, 85 anys, extreballador de la Fàbrica de Flix i que vol recuperar el seu pare, mort a la Batalla de l’Ebre quan ell només tenia 4 anys.
El pare del Ramón, el Josep Sánchez Grau, va morir al front de l’Ebre el 1938 i va ser enterrat a una fossa comuna de Gandesa. No va ser fins a l’any 2008 que van saber que el seu nom estava entre els més de 33.000 més que, inexplicablement, encara hi ha enterrats al Valle de los Caídos, concretament, al columbari 1.377, a la cripta dreta de la basílica de la Santa Creu.
Després d’anys de lluita, d’anys de conèixer històries silenciades de pares a fills per amagar el patiment de generacions per la repressió franquista, tres coses es repeteixen. La primera, l’engany. El Valle de los Caídos, dissimulat com l’espai de descans per a totes les víctimes de la Guerra Civil, “El espacio para la reconcilación de las dos Españas”, alguns es van atrevir a dir, quan és el mausoleu feixista més gran d’Europa construït amb la suor i la mort de milers de presos polítics. Un mausoleu farcit amb els cadàvers de milers de republicans traslladats sense el consentiment ni el coneixement de les famílies, tal com em recorda sempre l’amic Joan Pinyol, qui també lluita, incansablement, per treure el seu avi d’aquest espai dantesc. Ara amb la presentació del llibre Avi, et trauré d’aquí!
El segon també l’anomena el Ramón, el mateix que em recordava la meva àvia Roser: tancar ferides; que les restes del pare descansin amb la mare. I la padrina Roser encara hi afegia: “Només que pogués enterrar el pare amb la mare, ja em podria morir tranquil·la”. Malauradament, no ha estat a temps per veure-ho.
I la tercera, la persistència, de generació a generació, mantenint el record i la set de justícia. La carrera de la vida no s’atura i són molts que han marxat d’aquest món sense poder deixar un ram de flors als seus morts. Per més que ho intento, no m’entra al cap, la desídia de tantes administracions durant dècades. Només s’explica per la connivència amb el passat i pel paper que han jugat els vencedors damunt els vençuts.
Però, si d’alguna cosa estic segur, és que mai defallirem a recuperar la memòria i la dignitat dels que ho van perdre tot, fins i tot la vida per defensar aquesta terra. La humiliació que Franco va voler contra “els rojos” i les seves famílies continua. Només depèn de nosaltres canviar-ho, bé, de nosaltres i d’aquells que tenen l’obligació, per decència i per dignitat. Pel Josep Sánchez, pel Jaume Guinau, pel Joan Colom i pels milers que continuen a l’anonimat però que són entre nosaltres més presents que mai.