Tornem d’una Setmana Santa molt esperada, però tornem a la realitat de la política catalana, del tot preocupant. I és que les setmanes passen i potser ja hauria de ser l’hora de pair, acceptar i avançar. El veredicte de les urnes va ser clar. Estranyament (o no) els campions de la unitat ara resulta que estan molt enfadats perquè a la seva esquerra la gent s’entén. Els costa entendre que se suma a partir del consens. Com a bons hereus d’una tradició hegemònica han interpretat les sempre interessades apel·lacions a la unitat com una adhesió incondicional a les seves tesis. La llista única propugnada durant el seu moment per alguns sempre ha estat una arma llancívola en una guerra de desgast.

Ja va passar quan la llista única d’Artur Mas, que ho preguntin al president Quim Torra. Quan ERC i la CUP van acceptar una llista única el 2015 (amb caràcter plebiscitari i sense polítics) els campions de la unitat es van revoltar com si els haguessin arrencat un queixal. A Quim Torra no li van dir guapo, precisament, per beneir aquella opció com a president d’Òmnium que era. No va ser el cas de Jordi Sànchez, aleshores president de l’ANC, que s’hi va oposar ferotgement. L’única llista possible de Sànchez era la d’Artur Mas. Encara que sense la CUP, com així va ser.

Precisament Jordi Sànchez, que ara és secretari general i negociador de Junts, ha concedit una entrevista durant aquesta Setmana Santa en què hi ha algunes afirmacions que es poden agafar amb pinces al costat de propòsits que només camuflen la coïssor provocada pel resultat electoral i el desconcert davant l’acord assolit per la majoria de l’independentisme. El primer, atribuint a Joan Tardà i Gabriel Rufián una d’aquestes “afirmacions” tan eficaces per posar-los a peus dels cavalls de les xarxes socials. I és que Tardà i Rufián només han dit exactament el mateix que ERC durant tota la campanya electoral, que volen un front ampli d’inspiració uruguaiana. És a dir, ERC, Junts, CUP i comuns. Mai no han dit altra cosa, per molt que ara ideïn aquesta fal·làcia en plena controvèrsia per les declaracions d’un dels homes de confiança del president Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas.

La vocació unitària de Junts és precisament aquesta: o vens a les meves i amb les meves regles o trenco la baralla

La segona idea que deixa anar Jordi Sànchez és que Junts investiria un Govern d’ERC i comuns si no hi ha més remei. I que es quedarien a l’oposició, una afirmació que per si sola ja provoca un somriure. La dèria, però, convida a reflexionar sobre la descoordinació interna que pateixen, sobre les manifestes contradiccions (l’afer Cuevillas és revelador de la distància entre les paraules i els fets), sobre l’acceptació dels resultats electorals i sobre la necessitat de formular hipòtesis surrealistes per sortir del pas. Concretem.

Primer, Junts no deixarà d’estar al Govern. Cert que aquesta és una idea que la presidenta Laura Borràs ha deixat anar repetidament. Però és que precisament Borràs ja s’ha cobert les espatlles. Ella i les de tot el seu entorn amb la presidència del Parlament. Segon, aquí l’únic acord que sulfura és el de republicans i cupaires. Cap altre. Clar que si retrocedim a la campanya electoral, els republicans (presumptament) ja tenien un acord tancat amb el PSC. No ho recorden? A falta de cap altra idea, aquesta va ser la piconadora electoral per arremetre contra ells. Tercer, Junts, actualment, és de molt qui més càrrecs té al Govern de la Generalitat. No només és qui més en té amb diferència. És també qui més anys fa que té aquests càrrecs. Si algú ha tingut càrrecs a títol onerós precisament és Junts i la seva tradició política. Quart, mentre especulen que ara no saben si entrar al Govern perquè l’acord entre CUP i ERC (el 70% de l’independentisme, si fa no fa) no els interpel·la, resulta que per sota mà pretenen unes conselleries estratègiques i estan obsessionats amb l’àrea que gestiona els recursos publicitaris i el control de la CCMA. “Van de catxa”, que deia la Clara Ponsatí, aquests sí. I cinquè, la cobdícia de Junts per pretendre ocupar tots els espais de poder s’ha traduït en un rècord absolut de pactes amb el PSC. Ningú hi ha pactat tant. Mai, ni en els millors temps del pujolisme hi havia hagut aquesta infinitat de pactes.

I per acabar. Farien bé de resoldre amb urgència el problema intern que arrosseguen. Les múltiples fraccions del conglomerat de sensibilitats que l’integren expressen discrepàncies estratègiques considerables. Junts té un secretari general que es reivindica d’esquerres i, a la vegada, un home com Joan Canadell (tercer a la llista) desacomplexadament i manifestament a la dreta. Canadell es va descartar tot sol per ser en un Govern presidit per un republicà. La vocació unitària de Junts és precisament aquesta. O vens a les meves i amb les meves regles o trenco la baralla.

Mentrestant, les setmanes passen i una majoria independentista de rècord espera.