No passa dia sense que l’independentisme nítid assenyali un nou traïdor. Ara li ha tocat a Carme Forcadell. La coratjosa presidenta del Parlament ha gosat desafiar les enceses proclames patriòtiques que bramen contra el diàleg i proclamen la ‘unilateralitat’, una mena de crit de guerra sense cap mena de concreció darrera que no sigui esgargamellar-se en el buit. Ni una sola idea, ni una sola proposta estratègica, ni un sol pas endavant. La darrera aposta va ser el carnet de bambú que com és sabut ha estat un pas endavant front el jou mesetari. Els porucs esperem en candeletes noves propostes recaptatòries que ens il·luminin.

Anem a pams. Carme Forcadell ha dit que mai no es pot abandonar la bandera del diàleg que, fet i fet, és exactament el mateix que va dir fa quatre dies la consellera d’Exteriors, entre d’altres, i que no és el moment de la unilateralitat perquè les condicions objectives respecte l’octubre de 2017 no han canviat.

Val a recordar que aquell octubre de 2017, Carme Forcadell, fins el darrer moment es va mantenir ferma i que va assumir el 27 d’octubre tot el pes de la Declaració Unilateral d’Independència front una clamorosa desídia. No era pas ella qui havia de solemnitzar aquella declaració. Però qui ho havia de fer es va fer fonedís i, per si no estava prou clar, va ordenar que aquella declaració mai no es publiqués al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Forcadell, tot i els seus dubtes sobre el curs dels esdeveniments, es va comportar com un soldat i es va mantenir al seu lloc. Sempre. I en va patir les conseqüències.

Forcadell ha preguntat ara quin és el pla per a la unilateralitat i -encara que no ho ha dit- es deu preguntar quin va ser el pla els darrers tres anys de Presidència nítida, què van fer en aquesta direcció. I la resposta és òbvia, absolutament res. Res de res.

Els límits de la unilateralitat, si més no amb l’actual correlació de forces, els vam descobrir l’octubre de 2017. La Declaració d’Independència no és que no es publiqués mai al DOGC, és que va ser seguida d’un cames ajudeu-me (els detalls són ben sabuts).

El que hauria de fer tot independentista que anheli la independència és treballar per canviar l’actual correlació de forces davant l’estat. I l’única via és fer més fort i ampli l’independentisme en el conjunt de la nostra societat, més homogeni territorialment i infinitament més integrador. El moviment independentista ha de consensuar un front comú, conjurat, connectat, al·lusiu i granític. Perquè la contraposició i la divisió del moviment ens mostra més dèbils i a Madrid no són orbs.

Els purs no només no sumen sinó que empenyen l’independentisme a una batussa fratricida que el desgasta, tota vegada que l’allunyen de la centralitat. I aquest és el camí del fracàs col·lectiu i de la impotència permanent.

Molt soroll per no res. O pitjor. El soroll d’una minoria estrident que de tant abraçar la causa que diu defensar, l’escanya. Més pragmatisme i menys revolucions màgiques.