Com la majoria, vaig haver de llegir dos cops les declaracions d’Elsa Artadi, ara lloctinent de Puigdemont (i, com aquest, abans patrocinada per Artur Mas), carregant contra els republicans per —segons deia— pressionar Junts per la unitat. Rere aquell somriure impostat es devia aguantar la rialla. No venia a tomb de res, a no ser que fossin ràfegues de distracció davant l’enèsim desori que han organitzat. La jove promesa fa punts. Artadi els necessita. No en va va fer el pitjor resultat de la història del seu espai polític a Barcelona. Però ara ens està acostumant a les astracanades. Cada cop que surt en diu alguna per posar-se les mans al cap que casa poc amb aquella imatge de tecnòcrata preparada que li projectava l’equip de Mas. Val a dir que s’ha de tenir molta cara per formular aquesta mena de retret després que fa anys que estan amb aquesta cantarella com a arma llancívola.

Elsa Artadi va ser promocionada per Artur Mas. I també pel Grup Godó. Fins i tot el mecenes Ferran Rodés l’ha promocionat. La Vanguardia li feia uns reportatges on sortia retratada com una gran promesa de l’espai convergent.

En el seu dia, Artadi —que és llesta— va trencar el carnet del PDeCAT davant un astorat Mas que devia pensar que de desagraïts l’infern n’és ple. Per abraçar Puigdemont, que ara, dos anys després d’Artadi, també ha trencat el carnet del PDeCAT, després de més de trenta anys de militància ininterrompuda a CDC i al PDeCAT. Artadi és l’avançada, de president a president amb una creixent influència i protagonisme. No es pot dir que no sàpiga quin arbre fa més ombra.

Els que més exigien unitat a garrotades ara resulta que són els que més la fragmenten amb les seves constants baralles i exigències a tort i a dret

No sé pas què hem de pensar ara que Puigdemont i Mas han escenificat una ruptura sentimental i que protagonitzen aquesta confrontació intestina. Els que més exigien unitat a garrotades, cada cop que venien unes eleccions, ara resulta que són els que més la fragmenten amb les seves constants baralles i exigències a tort i a dret. De liberal a maoista, trinxant tot el que trepitgen al seu pas amb un repartiment de quotes de poder com a fil motriu.

Mas demana respecte a la trajectòria compartida durant tants anys i Puigdemont respon que d’un en un i amb el cap cot. I home! La gent que té un mínim de dignitat i autoestima quan els menyspreen i els tracten de banc tòxic és normal que reaccionin. Mas i Puigdemont són fills de la mateixa tradició política i els dos han experimentat un procés messiànic de similars característiques i compartint beatificadors.

Fa de mal dir com acabarà aquest serial. A menys que tot sigui una permanent fugida endavant sense rumb ni estratègia plausible. Puigdemont sembla tenir aquesta temptació associada al seu esperit de supervivència. O entén que només sumant hem arribat fins aquí o ens farà perdre uns anys determinants mentre en seguim pagant un preu molt alt.

He de dir que estic fermament convençut que, per responsabilitat i sentit comú, acabaran pactant la reconciliació encara que sigui per tot seguit compartir de nou l’adversari amb qui confrontar, que són, en essència, els republicans. I si la primera em sembla una actitud responsable, la segona la temo i em sembla un déjà-vu molt cansat. Des de la més sentida voluntat de respecte, em permeto fer un suggeriment. Acabin amb aquest espectacle, anem per feina i recordin —en això Mas té tota la raó— que sumar és imprescindible i que restar només ens porta a malbaratar tot el que hem fet a la vegada que ens empeny a tornar a ser una minoria sorollosa.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat