“Ahora sí”, el PSOE dels Franco

El Valle de los Caídos ja torna a estar obert per a tots aquells fidels feligresos, morbosos o fatxendes que vulguin visitar-lo, sense la mòmia franquista, però amb víctimes de primera i de segona. Així ho ha anunciat la vicepresidenta en funcions, Carmen Calvo, la qual considera Primo de Rivera com una víctima més. El PSOE acceptant el falangista com a víctima. Un govern “progressista” avalant el franquisme.

Si aquests dies tenen previst anar al parc temàtic del franquisme, han de saber que s’ha penjat el cartell d'entrades esgotades fins d’aquí a uns dies. També s’espera overbooking de feixistes recelosos al cementiri de Mingorrubio, a El Pardo, per venerar el nou panteó dels Franco. Aquestes són les conseqüències de la campanya del PSOE per pervertir la memòria i insultar els drets de víctimes i familiars per un grapat de vots.

En ple segle XXI l’exhumació d’un dictador convertida en un reality, un xou, un segon funeral d’Estat per als Franco. El cap de campanya del PSOE en aquest acte, un vell conegut, Enric Hernández, exdirector d'El Periódico de Catalunya, i ara promocionat pel PSOE com a director d’Informació i Actualitat de RTVE. Hernández va ser l’encarregat de dirigir la posada en escena d’una actuació més típica de Fellini que d’un govern en democràcia.

Microbusos per transportar els nets i besnets dels Franco, que no feien pinta de no poder pagar-se el bitllet per arribar-hi. La ministra Dolores Delgado, de negre rigorós, de dol. I després d’hores d’espera, de tensió per si la caixa estaria corcada o si la llosa hauria petat tot decapitant la mòmia, la imatge: la sortida de la basílica, amb pla de càmera tancat, del fèretre a espatlles dels seus tres nets ―Francis, Jaime i Cristóbal-― i del seu besnet ―Luis Alfonso de Borbón―.

Per ignorància o, simplement, per la desídia del PSOE, la caixa amb les restes del dictador anava coberta amb el guió del “escudo de armas”, l’escut personal del dictador que va ser utilitzat durant el ducat de Franco, un títol que el rei Juan Carlos va entregar als seus hereus. Però, a més, el guió incloïa la Cruz Laureada de San Fernando, la màxima condecoració militar del Reino de España. Per tant, va ser o no un funeral d’Estat?

L’esperpent televisiu va continuar amb els plànols de TVE amb l’helicòpter del Reino de España i la immensa creu, i amb l’autor material del 23-F escortat per militars casposos. En una democràcia és molt difícil d’entendre com es poden dedicar 8 hores de televisió pública per honorar un genocida i amb la presència d’una ministra, mentre és el mateix govern el que amaga el centenar de milers de víctimes que el dictador va provocar.

Els perdedors de la guerra continuen sent-ho i els guanyadors, amb flors fresques i honors. El govern del PSOE perpetuant les víctimes de primera i les de segona

I, evidentment, vaig trucar a l’amic Joan Pinyol, el qual porta anys intentant treure el seu avi del Valle de los Caídos. El Joan ho té clar: “El PSOE es riu del mort i de qui el vetlla”. El Joan insisteix en el fet que estem assistint a l’espectacle mediàtic del govern socialista de Pedro Sánchez el qual, amb la disfressa de ser sensible a la memòria històrica, torna a jugar amb els nostres sentiments d’una manera tan injusta com anormal: “L’exhumació de Franco del parc temàtic del feixisme és l’enèsima anomalia democràtica d’un estat que permet un dret a l’única família que no el volia treure, a la vegada que ha desoït els precs d’aquells que sí que els volem treure. Nosaltres volem treure l’avi d’allà!”

Després de minuts de conversa, el Joan m’explica que continuem essent esclaus d’un estat que no només no ha sabut girar full de quaranta anys d’una història despòtica, cruel i trista, sinó que encara s’hi recrea en ple segle XXI. Treure el genocida amb honors d’estat i damunt les espatlles dels familiars que s’han enriquit amb l’espoli d’aquell malànima és un insult a la intel·ligència humana i als sentiments de tots aquells, com els de casa, que vam ser víctimes del feixisme de Franco: “Llum i honors per al dictador i ombra i oblit per als defensors del govern legítim de la República als anys trenta. Permissivitat davant l’exaltació del qui va causar tantes morts innocents i deixadesa cap als qui plorem la llunyania de l’avi i la crueltat davant el fet que els dèspotes continuen retenint el seu cos. Indignació majúscula davant un franquisme, el del PP-PSOE i ara Cs i Vox que, avi, s’està fent molt llarg. Massa llarg! Inhumanament perpetu”.

Ara, més de 33.000 víctimes esperen caure en la mateixa sort i tenir la benevolència que el PSOE ha tingut amb Franco, ser exhumades i entregades a les famílies. D’això en sap una mica bastant la historiadora Noemí Riudor. En aquest sentit, la Noemí m’explica un exemple de la casuística dels milers que van ser traslladats al Valle de los Caídos ―molts amb nocturnitat i sense el permís de les famílies―. A Tremp, durant el temps que el front es va establir al Pallars Jussà, es va habilitar un cementiri militar, al costat del cementiri municipal.

“Segons els llistats d’inhumació i les inscripcions al registre civil, s’hi van enterrar 977 combatents rebels i algun republicà. D’aquests 977, coneixem el nom i cognoms de 739 i els 238 restants encara no estan identificats. Però a la llista d’enviats al Valle de los Caídos només apareixen 545 víctimes, de les quals, 104 resten com a no identificades. Per tant, dels 977 que consten al llistat inicial 432 suposem que devien fer cap al Valle, però no se’ls va inscriure”.

La circular de 31/10/1958 establia que els trasllats cap al Valle es feien amb dos tipus de caixes, les destinades a les restes individualitzades i les que eren per als “restos colectivos sin posible individualización”. Al cementiri militar de Tremp, en alguns casos, els soldats estaven enterrats de forma individualitzada. Altres estaven col·locats en la mateixa fossa on hi podia haver dos individus ―els casos més freqüents― i en un cas fins a quatre. Per traslladar els cossos es van confeccionar 55 caixes de 1,20 x 0,50 x 0,60. Per tant, coneixent tota aquesta informació, en el cas que al Valle hi haguessin arribat els 977 del llistat, de mitjana a cada caixa hi hauria 18 individus. En canvi, si només hi van arribar els 545, a cada caixa de mitjana n’hi hauria 10.

Aquesta és la realitat que ningú no els explicarà, només destapada per aquells que han fet i fan de la seva vida la lluita per recuperar la memòria, els que mai perdran l’esperança.

Treure Franco a espatlles o treure’l per la porta del darrere. El PSOE ha preferit la primera per pur electoralisme, aplicant la llei de memòria històrica amb diferent raser. Els perdedors de la guerra continuen sent-ho i els guanyadors, amb flors fresques i honors. El govern del PSOE perpetuant les víctimes de primera i les de segona.

Exhumar Franco és “un gran avenç per a la democràcia” per al PSOE. Tenir 114.000 persones desaparegudes, més de 2.500 fosses pendents d’obrir i ser nul·la la voluntat política de Pedro Sánchez per canviar aquesta anomalia democràtica són coses de les guerres...