Ha mort l’actor Burt Young, el gran Paulie, el cunyat de Rocky Balboa a les pel·lícules de la saga, per la qual, sorpreses de la memòria, va ser nominat a un Oscar. Malgrat el cognom, Young ja tenia 83 anys i va morir, en realitat, el dia 8, segons ha informat ara la filla, a Los Angeles. Tot i haver tingut, per exemple, un paper a Los Soprano, Young ha passat a la història com a Paulie Pennino, un home rude que, a mesura que la franquícia anava desgranant pel·lícules, va anar convertint el seu personatge en un home cada vegada més entranyable. A la vida real, va servir al cos de marines, va ser boxejador professional, va treballar en una botiga de catifes i va estudiar per actor amb Lee Strasberg al mític Actors Studio. Els últims anys, s’havia centrat en el teatre i en la seva afició per pintar.

Aquest article no pretén ser un obituari. El que passa és que la mort de Burt-Paulie, als que no som nadius digitals, ens fa venir al cap Rocky, una música i unes escales. És una pel·lícula, sobretot la primera, injustament —o no— caricaturitzada per la falta de vocalització de Sylvester Stallone, però que, atenció, va ser nominada a 10 Oscar, incloent-hi el de millor actor de repartiment per a Young. I en va guanyar tres, incloent-hi el de millor pel·lícula. Ens agradava perquè ens distreia, com Indiana Jones, Star Wars o els Goonies, i forma part de la filmografia —de videoclub i en VHS— de la nostra memòria sentimental i, diria, fins i tot de la nostra educació.

Així estem, pensareu. Bé, o potser no. Us convido a entrar a Google i buscar les lliçons filosòfiques de Rocky. Potser us sorprendreu quan us expliquin que, darrere d’aquella banda sonora i d’Stallone pujant les escales del Museu d'Art de Filadèlfia, amb aquell xandall gris i suat, hi ha tota una lliçó sobre l’estoïcisme. Potser us sorprendrà saber que el deixeble del pare de l’estoïcisme, que es veu que va ser Zenó, es deia —el deixeble— Cleantes, i que era, carai, pugilista. I que sempre va fer feines molt físiques. I que l’estoïcisme diu que els obstacles són una oportunitat —suposo que també ho deu dir Paulo Coelho— i que ser un estoic vol dir ser fort davant de les dificultats que, inevitablement, apareixen a la vida. Com Rocky Balboa, vaja.

Pot ser que Catalunya, així, com a concepte, sàpiga resistir, però no sàpiga guanyar

Acceptar la realitat, acceptar la derrota i tornar més fort, dominar les emocions, autodisciplina, perseverança i determinació, estudiar les condicions, impermanència, el valor de l’amistat i la comunitat, recerca del propòsit. Totes aquestes lliçons de la filosofia estoica es resumeixen en un: la resiliència.

I com que al lector d’aquest diari li agrada molt la política i això és el que deu esperar d’un article d’opinió, els diria que Rocky Balboa és, ara mateix, Pedro Sánchez. El que passa és que el Sèneca del segle XXI, de la resiliència en diu Manual de resistencia. El que potser no sap Sánchez és que la resistència és, en realitat, el leitmotiv de la política espanyola —i de la catalana—. Numància, Girona, 1808, 1714 i un llarg etcètera. És més, resistir és la lliçó essencial de la política europea —el culo di ferro de Berlinguer— i, de fet, és el motor de la política a qualsevol lloc del món. Una altra cosa és que, a tot arreu del món, resistir en política vulgui dir guanyar. Potser en el cas de Catalunya resistir vulgui dir resistir. I punt. Pot ser que Catalunya, així, com a concepte, sàpiga resistir, però no sàpiga guanyar. Encara que també cal preguntar-se què vol dir guanyar. Però tot això tan complicat ja ho deixo per al filòsof que el lector segur que porta a dins.