El president francès, Emmanuel Macron, diu que és delinqüència, cosa que no és veritat malgrat que moltes vegades la ira social s’acaba expressant en accions que puguin ser qualificades així. El que està passant a França és una revolta social en tota regla, s’acabi com s’acabi, fins i tot si s’acaba avui mateix i tothom s’afanya a dir que només ha estat un esclat de ràbia. En cas que fos només això ja és prou preocupant, i per això el president francès va canviar la seva agenda.

Més de 3.000 persones detingudes en una setmana fa saltar el sistema perquè no està pas preparat per a una intensificació de la “delinqüència” d’aquestes proporcions. Fins i tot si el sistema judicial i penitenciari del país és capaç d’absorbir aquesta onada, el fracàs segueix sent evident. A banda que s’ha posat en evidència que la revolta depèn només d’un tret. Un tret potser fins i tot necessari —i no estic pas justificant els fets perquè el noi abatut es va saltar un control policial— però, en qualsevol cas, molt desafortunat. Hem de pressuposar que no hi era pas la intenció de posar fi a la vida del jove.

Si el que he llegit és cert un conductor d’ambulàncies —és important la dada per allò de formar part o viure al marge de la societat—, ja ho va avisar al carrer, cridant des de la finestra del seu vehicle, davant dels fets: “ja veureu aquesta nit”. En sap més que Macron o que tota una colla d’analistes? Segurament no o potser sí. Viu en els mateixos carrers en què s’ha produït la revolta i no pas en un palau. Viu, probablement, en un barri en el qual les condicions de vida —i això vol dir les seves i les de les seves veïnes i veïns—, s’han vist afectades pel que està passant amb la república francesa i amb totes les democràcies europees.

El que està passant a França és una revolta social en tota regla, s’acabi com s’acabi, fins i tot si s’acaba avui mateix i tothom s’afanya a dir que només ha estat un esclat de ràbia

Si agafem França com a símbol de la lluita d’Europa pels drets i llibertats de la ciutadania i analitzem —amb llegir les notícies de tot el que ha anat passant aquests darrers 4 anys n’hi ha prou—, tindrem molt clara la deriva autoritària del govern de Macron, la retallada de drets llibertats i les conseqüències socials d'aquestes. Certament, no passa només a França, s’està produint a tots els països europeus sota la bandera de la democràcia.

Una deriva autoritària que sempre va acompanyada de polarització social, no només d’idees també de patrimonis i condicions de vida. Certament, no podem fer trampes al solitari: no hi ha hagut cap democràcia sense desigualtats producte de discriminacions a col·lectius socials i, des d’aquesta perspectiva, no hi ha hagut democràcia mai per a tota la ciutadania a cap país. Què és, doncs, el que ha canviat? A banda de l’augment de la desigualtat, el que hi ha de nou és la desesperança, la pèrdua de confiança en el sistema democràtic i especialment en i les polítiques.

Ha sortit al carrer gent molt jove, que s’ha criat davant de pantalles a on l’hegemonia la té la violència de tota mena, i no és pas que la resta de moviments que han sortit al carrer a França en els mesos precedents fossin pacífics, el problema està en el fet que aquesta revolta també s’ofegarà amb violència. Tinc clar a on arribarem per aquesta via i no és pas a una societat millor; més encara quan les forces de seguretat de l’Estat, no només la policia, en aquesta deriva s’han convertit en defensors a ultrança dels interessos de l’Estat i han deixat de ser garants dels drets i llibertats de la ciutadania.  A França i aquí.