Els fets del 6 d'octubre i el paper que van jugar els líders polítics catalans durant aquella jornada continuen coberts per un halo de misteri que alimenta el mite. El 6 d'octubre va escenificar la rebel·lió de la Generalitat contra les polítiques involucionistes que pretenien liquidar l'autogovern de Catalunya. Però no va ser una proclama d'independència. A causa de les tensions que es vivien en el govern català, entre federalistes, confederalistes i independentistes, el president Companys va optar per una solució salomònica: reafirmar l'estatus relacional entre Catalunya i Espanya sorgit del 14 d'abril de 1931. I va reproclamar l'Estat català dins la República federal espanyola. Un fet que confirma les desavinences en el govern català i que explica el resultat d'aquella reproclama.

Cambó i Macià

A la Lliga Regionalista li havia passat el mateix que als mamuts en la darrera glaciació. Els esdeveniments els havien superat. I la impossibilitat d'adaptació havia fet la resta. El catalanisme de Prat de la Riba havia deixat pas al possibilisme de Cambó. A la Lliga els interessos de classe –de les oligarquies catalanes– havien guanyat la batalla a la ideologia. Cambó, en nom d'aquells interessos, no va passar pena a l'hora de col·laborar amb destacats elements de les oligarquies espanyoles. Fins i tot amb el Borbó regnant o amb el dictador Primo de Rivera. Amistats perilloses que van llastrar el vol del partit en el viatge que la societat catalana va fer cap a la República –la pròpia– i el viratge que va fer cap a les esquerres –les nacionals–.

En canvi, Macià era un producte d'aquesta evolució. La que separa la Mancomunitat de Prat de la Riba (1914) de la Generalitat republicana (1931). Que separa el regionalisme de l'independentisme. Que separa la preautonomia de l'Estat lliure associat. En aquest trànsit Catalunya s'havia reconegut com a subjecte amb voluntat pròpia. I s'havia reconegut republicana. I Macià, que no era un mamut, havia teixit una xarxa que era la reunió de la ideologia majoritària: el catalanisme d'esquerres. Esquerra Republicana apareixia per mostrar el camí de la jubilació –i de la desaparició– a la Lliga. Perquè, amb el currículum que lluïa Cambó, difícilment podien explicar-se en una Catalunya nació i republicana. El 14 d'abril de 1931 la gent clamava: “Visca Macià i mori Cambó”.

La República antirepublicana

A Madrid –que equival a dir a les Espanyes– no es van creure mai del tot això de la República. De fet, la seva proclamació es va produir a remolc de la catalana. Fins i tot la intel·lectualitat castellana va reconèixer que la sobtada conversió republicana –la de les elits espanyoles– obeïa a la voluntat de neutralitzar la iniciativa de la societat catalana. El cert, però, és que els intel·lectuals –que s'havien situat en primera línia política– van ser, en poc temps, literalment escombrats per una estampida de mamuts. En les eleccions generals de juny de 1934 –només tres anys després de la proclamació republicana– guanyava una coalició de centredreta on, paradoxalment, l'antirepublicana CEDA (una versió genuïnament hispànica de la Lliga) hi tenia un pes decisiu.

El programa polític del centredreta espanyol revelava una clara voluntat involucionista. I recentralitzadora. Bandejats els intel·lectuals, el fenomen cultural del cabdillisme –profundament arrelat en la tradició política hispànica– rebrotava i es feia palès a través dels conflictes domèstics d'aquella coalició. El fantasma de Viriat, el mite celtibèric que va plantar cara a Roma en defensa de la pàtria, trotava impetuós per tots els estaments del poder. Un festival de testosterona que descrivia a bastament les misèries d'aquell model polític: una pseudodemocràcia assilvestrada conduïda pel caciquisme atàvic. La idea dominant era que Catalunya no era Cuba. I que l'autonomia catalana era una amenaça a la unitat espanyola. Per no dir del que restava de l'Imperi espanyol.

La metxa de l'explosiu

La judicialització del conflicte polític no és un invent dels nostres dies. Remunta, com a mínim, al 1934. En aquells dies el govern espanyol ja feia ús –i abús– de tots els ressorts del poder. Allò de la divisió de poders –que sacralitza la democràcia– no existia. Allà on no arribava el caciquisme en forma d'amenaces, hi arribaven els tribunals en forma d'arbitrarietats. I si no n'hi havia prou, hi feien arribar l'artilleria. Més a prop –només geogràficament– hi havia Cambó, que no havia paït la desfeta de la Lliga. De ser el polític més destacat d'Espanya –que no volia dir el més poderós, però sí el més influent– havia passat a ser una simple comparsa. Odiava profundament Macià, d'una manera irracional, i ho projectava amb polítiques d'obstrucció i campanyes de descrèdit.

A mesura que creixia el conflicte entre la Generalitat i el govern espanyol, que es va abonar –amb cafè, copa i cigar– per eixamplar l'esquerda. La Llei de Conreus va ser la metxa que va provocar l'explosió del 6 d'octubre. El 1934 Macià ja era mort. Però Companys havia heretat –sense voler-ho ni demanar-ho– l'odi que destil·lava Cambó. Des de la restauració –tres anys abans– la Generalitat havia promulgat diverses lleis progressistes que tenien un marcat perfil social. I la Llei de Conreus era una d'aquestes. Una llei que actualitzava les relacions entre propietaris rendistes i pagesos llogaters, que fins llavors es tractaven com a amos i criats –respectivament–. Cambó hi va voler veure una invasió al seu vedat electoral particular. I va moure cel i terra per aconseguir la seva derogació.

La pedra de toc

La Llei de Conreus va ser la pedra de toc que va fer esclatar la crisi. Podia haver estat qualsevol altra. Però –odis irracionals al marge– hi havia un clar rerefons polític. Esquerra Republicana i la Lliga Regionalista es disputaven el vot agrari –el graner electoral tradicional de Cambó–. I els pagesos llogaters –una mena de classe mitjana agrària– eren un grup de pressió nombrós i influent. Llaminer electoralment. Amb la promulgació de la llei, Esquerra marcava un gol per l'escaire a la Lliga. Al minut 89, de penal i amb l'expulsió del porter. Guanyava el partit i la copa de la Catalunya rural i agrària. Companys estava segur que la pagesia llegiria amb interès la crònica d'aquest partit. I que es produiria un trasvassament de vot que arruïnaria definitivament la Lliga.

Això explica l'interès que tenia l'executiu català per evitar la impugnació d'aquella llei. A finals de setembre de 1934 els negociadors de Barcelona i de Madrid van arribar a un acord. En la taula hi havien –reveladorament– els membres més moderats de les dues parts. Però en els cenacles de poder de la “villa y corte” no estaven per romanços. Ni tampoc per enllustrar Cambó. Sense esperar –ni tan sols– el tràmit de les Corts es va produir una explosió de testosterona que va fer saltar daltabaix l'executiu. L'1 d'octubre el govern espanyol ja estava en mans dels elements més reaccionaris i nacionalistes de la coalició; que el primer que van fer va ser derogar la llei. El Parlament de Catalunya va contestar votant i aprovant la llei negociada. El conflicte estava servit.

L'ombra de Macià

La resta de la història és ben coneguda. Els dirigents catalans sabien que havien cremat dues de les tres etapes que marquen la forma en què, històricament, Espanya s'ha comunicat amb Catalunya: amenaces, tribunals i artilleria. La Generalitat va situar –tímidament– un dispositiu de seguretat als carrers de Barcelona per neutralitzar la més que previsible acció de l'exèrcit espanyol. Tan tímidament com ho va fer el general Batet, cap de l'exèrcit espanyol a Catalunya. En aquelles hores confuses –més que mai– es van evidenciar les profundes diferències que separaven els membres de l'Executiu català. El repartiment d'armes, el posicionament de les forces, el control dels llocs estratègics i el comandament de l'operació es van convertir en un caos. En un joc de despropòsits.

L'endemà l'exèrcit espanyol va detenir i empresonar milers de persones. I el govern espanyol va suspendre l'Estatut. Companys, que era un home d'acció, havia tingut un comportament que l'independentisme va jutjar com a sorprenentment passiu. Un fet que costaria a Esquerra l'escissió d'Estat Català –organització fundacional del partit–. L'ombra de la figura política de Macià –amb tota la seva dimensió d'estadista– va planar sobre la societat catalana, que va qüestionar el paper de Companys i el seu govern dividit. El preu de la derrota per la falta d'unitat. I es va fer inevitable la comparació amb el paper de Macià en la proclamació de la nació republicana.