El bany de realitat a què estan sotmesos els populismes en determinarà el futur com a ideologia política. En general, els populismes denuncien agressivament una realitat que les forces democràtiques tradicionals no són capaces de capgirar. Són problemes històrics, com el del fenomen de la immigració a Europa i els Estats Units, que els partits de govern no sabem com encarar. O, en el cas de l'Argentina, el desequilibri i la crisi econòmica que crea en permanència la inflació desbocada que fa anys que pateix el país. Els populismes no tenen per què ser dolents si són capaços de seguir les regles democràtiques. Voldrà dir que hi ha qui els votarà perquè creuen que “ja n’hi ha prou”, “per fi algú parla clar” o, fins i tot, “que us bombin!”. Aquests dies m’he trobat a un munt de votants convergents, i no convergents, de tota la vida que votaran Orriols per un dels tres motius anteriors.
El líder populista argentí Milei, economista anarco capitalista, ha aplicat des de la seva elecció una recepta bàsica: retallar la despesa pública de més d’un terç, bàsicament acomiadant funcionaris del sector públic i reduint els subsidis i les ajudes socials. El resultat ha sigut que des del desembre del 2023, en què va agafar la presidència, Milei ha reduït la inflació interanual d'un 211% a menys d'un 30%. Per als europeus del segle XXI, viure amb inflació és una situació impensable. L'obsessió del Banc Central Europeu, controlat per Alemanya, ha estat mantenir la inflació prop del 2%. Això ens permet als europeus pensar en els diners com una cosa segura, estable. I els preus poden tenir una convivència més fàcil amb els salaris. Fins aquí, Milei ho ha fet força bé. També ha aconseguit reduir el dèficit públic a zero. És a dir, que l’estat gasti menys del que ingressa. Aturem-nos aquí. Ara vindria un raonament molt més complex sobre el deute argentí, el tipus de canvi peso/dòlar, sobre el qual no es posen d’acord els economistes. Al final, la capacitat d’endeutament d’un país, com la d’una persona, és una qüestió de confiança en la seva economia. Amb el rescat que han dut a terme fa unes setmanes els Estats Units comprant deute i pesos argentins, Donald Trump ha signat un xec en blanc a Milei.
Si no encarem els problemes amb determinació, la proposta de l’extrema dreta tindrà un èxit aclaparador
El bany de realitat de Milei ha estat, poc ho desitjaven a Occident, un èxit. Poc menys de dos anys després de la seva elecció com a president del país, Milei ha revalidat el seu suport, obtenint més d’un 40% dels vots per al seu partit a les eleccions legislatives de diumenge passat. Què han votat els argentins? Continuar mantenint les polítiques de Milei i donar suport al líder carismàtic de la “motoserra”. Insisteixo: dos anys després i amb totes les reformes en dansa.
Què ha fet l’extrema dreta de Milei? Proposar una política econòmica molt agosarada, molt out of the box, com es diu ara. Però que fins ara ha funcionat. Les polítiques d’extrema dreta són contundents, però correm el perill que funcionin. Què fer amb el suposat problema de la immigració a Europa? Fins ara, hem fet el mateix que els polítics argentins de la vella guàrdia peronista amb la inflació: res. Tots sabem que si no endrecem l’arribada d'immigrants a Europa, tindrem molts més problemes dels que ja tenim. I l’extrema dreta a Europa vol implementar polítiques dràstiques amb el tema de la immigració: tornar-los a casa, no donar-los ciutadania d’entrada, ni deixar que visquin en guetos. Tot això ja està passant. Integrar una riuada d’immigrants, que, per altra banda, necessitem per fer funcionar l’economia de serveis que hem creat, ens deixa sense gaire marge de maniobra. Com fer funcionar comerços, restaurants, residències d’avis, hospitals, sense la immigració? Com pagar les pensions sense tenir fills? Tenim un problema com el de la inflació a l'Argentina. S’ha enquistat, va creixent i no sabem com aturar-lo. Per això apareixen polítics d’extrema dreta, com Milei o la Sílvia Orriols, que denuncien el problema i proposen solucions radicals. Però fan alguna cosa. I Milei ha tornat a guanyar, dos anys després, tot i generar una certa pobresa i posar un munt de funcionaris al carrer. De nou, insisteixo en el mateix: si no encarem els problemes amb determinació, la proposta de l’extrema dreta tindrà un èxit aclaparador. I ens ho haurem guanyat a pols.