El primer encert de Donald Trump a l’hora d’encarar la guerra d’Ucraïna és el d’haver tingut prou sentit del realisme polític per no caure en l’error de parlar de Rússia com si no existís ni fos una de les grans potències militars del planeta. La famosa reunió d’Alaska, que la majoria d’indocumentats de la premsa nacional han venut com una derrota del president ianqui, tingué conseqüentment la troballa de recordar al món una cosa tan evident com que Vladímir Putin pot allargar la batalla durant lustres perquè —militarment i demogràfica— ja té la guerra guanyada abans de baixar de l’autobús. Com recordà sàviament Josep Borrell quan encara manava al cor de la burocràcia continental, imaginar-se Ucraïna victoriosa passejant l’exèrcit per Moscou és només un wishful thinking de rucs; per tant, des de l’inici del conflicte Zelenski només podia optar per resistir dignament i esdevenir un satèl·lit d’Europa.

Molts plomaires opinen que Trump ha hagut de pair dolorosament la derrota de no assolir un alto el foc ni de reprimir les ànsies expansionistes del seu col·lega rus. Obliden que la missió del capatàs americà mai no ha estat aquesta, perquè no té ni vol tenir el poder per dur-la a terme; però Trump sí que té la capacitat d’integrar Rússia al nou comerç de potències mundials que ja ens està retornant al món dels anys cinquanta. Des d’aquest punt de vista, Trump utilitzà la trobada d’Alaska com una reunió on bàsicament devia parlar de l’única cosa en la qual és expert; la pasta gansa. Això implicava restablir un diàleg raonable amb Putin sobre la nova via de comerç a l’Àrtic (la ubicació del meeting no fou casualitat) i pactar un entorn de no-agressió en el marc del nou proteccionisme aranzelari. Per la resta, Trump sabia perfectament que si vas guanyant la guerra no acostumes a cedir ni un mil·límetre.

Fixeu-vos si Trump és ruc, que va sortir d’Alaska obrint-se de nou al mercat rus, cascant així un dels eixos fonamentals de la Xina, i amb les primeres perspectives de pau, bo i imperfectes, d’ençà de l’inici d’aquesta guerra

El lector, i un servidor de vostès, pot sentir-se absolutament fastiguejat per aquest nou arranjament planetari i pensar, al seu torn, que els líders mundials del present tenen pinta d’ésser individus propers a la psicopatia. Això pot ésser ben útil al món de la moral, però els habitants d’aquesta meva tribu han d’entendre una cosa tan de parvulari com que el món funciona amb mecanismes que s’allunyen dels nostres desigs de bonhomia. A mi em pot semblar que Trump és un ésser més que discutible, com és el cas; però jo entenc perfectament que el president americà vulgui evitar un cos a cos amb Rússia que duria a mals molt majors que el conflicte amb Ucraïna i que menyspreï Europa pel seu cinisme pacificador. Perquè aquí rau la mare de tots els ous; en una Unió Europea que va alliçonant tot déu sobre pau, però que sempre depèn de les bombes i els dòlars americans per tal d’arribar-hi.

De fet, fot riure que el cor d’Europa s’enfurismi amb Vladímir Putin, quan fou precisament la sàvia Alemanya qui durant lustres ajudà el dictador rus a prosperar econòmicament, a base de comprar-li tones de gas. Si Europa és tant amigui de Zelenski —pensa Trump i penso jo mateix— estaria molt rebé que tingués la bondat de pagar la guerra o, en qualsevol cas, d’enviar-hi els seus jovenets a risc que acabin soterrats. Això d’anhelar la concòrdia mundial mentre esperes que te la sufragui l’Uncle Sam i els contribuents de Nebraska, tot plegat mentre tu t’estàs pimplant un borgonya tan tranquil a Londres, doncs miri, és normal que els ianquis no ho acabin de compartir. De fet, fixeu-vos si Trump és ruc, que va sortir d’Alaska obrint-se de nou al mercat rus, cascant així un dels eixos fonamentals de la Xina, i amb les primeres perspectives de pau, bo i imperfectes, d’ençà de l’inici d’aquesta guerra.

Tot això que explico se us escaparà si teniu la desgràcia d’informar-vos sobre el món a través d’uns diaris com els nostres, amb una colla de corresponsals que només viatgen de Francesc Macià al Dry Martini, o a través de les filípiques tevetresines d’aquest pobre ancià, en Joan Roura. Abans de voler intentar alliberar-nos de nou, els catalans hauríem d’estudiar una mica les coses més bàsiques a l’hora d’anar pel món. Abans érem gent prou saberuda per conèixer el poder coactiu dels diners, el cost real d’una guerra o la importància de les potències militars. A hores d’ara, l’únic rearmament que té la tribu és tornar a entendre com roda el món.