“No tenia aquesta notícia”. És aquesta impudència, aquest cinisme que ja no és ni cinisme, perquè ja no dissimula. Així va respondre Ernest Urtasun, ministre de Cultura, quan se li va preguntar per l’estratègia castellanitzadora del PP i Vox a Alacant. M’agradaria poder explicar per què Urtasun és l’element més representatiu del tarannà de l’esquerra espanyola pel que fa a projecte nacional —i, fins i tot, “projecte social”— però és en la seva particularitat, més que en allò que comparteix amb la resta d’actors esquerranosos espanyolistes, que s’hi explica la cosa. Urtasun no emmascara el seu desvergonyiment. L’esquerra espanyola sempre s’ha caracteritzat per la seva tirada als equilibris ideològics i morals. Urtasun no fa equilibris, no fa córrer un tel borrós per poder dir una cosa i fer-ne una altra. O, si ho fa, no s’hi esforça. El ministre de cultura sap que no enganya ningú, i és des d’aquest posat barrut que es revela d’una manera diàfana i explícita fins a quin punt l’esquerra espanyola és no només còmplice, ans també coautora del projecte assimilador que pretén acabar amb la catalanitat, a Alacant i arreu on encara en quedin vestigis. 

A Ernest Urtasun no li cal amagar qui és, perquè ni el seu passat familiar ni la seva dilatada —dilatadíssima— carrera política suposa cap escàndol per al seu votant potencial. Si ja no li cal camuflar-se és que al sac electoral d’on rasca vots tampoc no li cal que es camufli. És una paradoxa curiosa, perquè sense ser representatiu del joc de màscares amb què Sumar i els comuns ballen a l’escenari polític, Urtasun els representa més que ningú. Permet arribar al fons d’una hipocresia en què el ministre de Cultura ja no és un hipòcrita perquè, desenganyem-nos, qui surt a fer-se el distret davant el tsunami espanyolitzador —a fer-se el distret, atenció, que ja no és ni posar-se de perfil— és algú que ha deixat d’intentar-ho. No vol semblar una cosa i fer-ne una altra, no li cal ser un abanderat de l’Espanya plurinacional per poder-se abraçar al nacionalisme espanyol banal: allò que diu i allò que fa explica perfectament qui és. No s’amaga, no fa giragonses mandroses. “No tenia aquesta notícia” per espolsar-se de sobre les puces amb la insolència de qui sap que és al costat del poder. I de qui sap que té els mitjans per a exercir-lo. 

Allò que diu i allò que fa explica perfectament qui és. No s’amaga, no fa giragonses mandroses. “No tenia aquesta notícia” per espolsar-se de sobre les puces amb la insolència de qui sap que és al costat del poder

Urtasun és el càrrec, és la cartera ministerial i, de fet, ningú sap ben bé què vol més enllà de mantenir-se a la cúspide política. Em sembla que ningú ha sabut mai què vol qui avui és ministre de Cultura, més enllà de mantenir-se a la cúspide política. És especialista a bastir discursos de retòrica esquerranosa, però sense gaire fons, sense res que el pugui deixar en evidència i el lligui massa a unes promeses concretes. La seva prioritat és la de tasconar el govern procurant diferenciar-se’n prou ideològicament per justificar la seva existència, però sense diferenciar-se’n gaire del tot, sense comprometre la possibilitat de rascar alguna mena de distinció. Amb això, sense plecs, sí que és clarividentment representatiu de què vol transformar l’esquerra que es fa dir transformadora: absolutament res. Urtasun —i Sumar— és l’artefacte perfecte per donar una pàtina de reforma a un Estat que, en el fons —i en la forma—, és irreformable. “No tenia aquesta notícia” no és la resposta d’un ministre de Cultura que es posa de perfil, és la resposta d’un ministre de Cultura que es posa d’esquena. 

El desvergonyiment d’Urtasun despulla el marc de la política de partits espanyola fins al punt que deixa al descobert el mínim comú denominador de tots aquells partits que no són de matriu estrictament catalana: un nacionalisme d’estat basat en la castellanització de la resta de nacions de l’Estat. Aquest mínim, que és sempre comú, ha estat reiteradament maquillat des de l’esquerra catalana per poder justificar tota mena de simpaties que, des de la cruesa de l’eix nacional, són injustificables. Hi ha una part de l’esquerra espanyola que s’empara en discursos d’esquerres per justificar la seva catalanofòbia, i hi ha una part de l’esquerra espanyola —Urtasun— a qui ja no li cal, i precisament perquè els descarats existeixen i s’exhibeixen, l’enlluernament de segons qui ja no és engany, és voluntat de creure. Urtasun representa el nacionalisme espanyol d’esquerres d’una manera gairebé caricaturesca, com fent-se el distret, però el nacionalisme espanyol d’esquerres sempre ha transitat els mateixos viaranys i hi ha qui, des de la catalanitat i amb un discurs sobre alliberament nacional, ha escollit fer-se el distret amb l’esquerra nacionalista espanyola. Qui des d’aquí es fa el distret, però, avala que l’esquerra espanyola es faci la distreta amb el PP i Vox. Si Urtasun no enganya ningú, si “me pilla lejos”, ja no tenia ni encara té cap sentit sentir-se enganyat. Amb això, a Urtasun gairebé cal donar-li les gràcies.