El PSC ha guanyat les eleccions a Catalunya al cap de quinze anys. Això no passava des del 2008, quan Carme Chacón va obtenir un resultat espectacular. L’abstenció també ha guanyat a Catalunya, perjudicant d’una manera claríssima els partits protagonistes de l’anomenada revolució dels somriures. En aquestes eleccions s’ha repetit el resultat de les passades eleccions municipals: ERC ha entrat en un cicle de declivi que Junts no aconsegueix rendibilitzar, tot i que aguanta la posició, malgrat la ruptura amb el PDeCAT. La candidatura de Roger Montañola, que tenia molt de cavall de Troia dels republicans, al final ha quedat en res i l’antic espai de CiU ha mort definitivament. Que a Catalunya l’abstenció hagi augmentat més d’un 4% no és una bona notícia. Els partits independentistes han perdut 707.000 vots (Esquerra més que cap altre, 417.000). Durant el procés, la participació electoral va ser històrica, arribant gairebé al 80%. Malgrat el que digui l’espanyolisme, això demostra fins a quin punt la democràcia era forta i activa a Catalunya. L’abstencionisme actual s’alimenta, sobretot, d’un electorat independentista que està emprenyat amb els partits del procés. El càstig és fort, però de moment no tan fort com per destruir el sistema de partits actual. Veurem què passarà en les eleccions al Parlament Europeu, que tancaran un cicle i poden deixar sense escó una de les principals defensores de l’abstencionisme, l’eurodiputada de Junts Clara Ponsatí.

El dia de reflexió electoral vam mantenir una animada conversa amb una colla de gent. La majoria eren antics votants dels partits independentistes. Un va explicar que coneixia unes persones que l’1-O van anar a votar a favor de la independència i que aquesta vegada havien decidit votar Vox. Em va semblar sorprenent, però després vaig recordar algunes piulades irades a Twitter que defensaven rebentar-ho tot convertint el govern d’Espanya en un bastió del 155 dur. L’escenari del caos és el preferit d’un independentisme radical, que sovint no porta enlloc. Ho acaba de tastar la CUP, que ha quedat fora del Congrés dels Diputats. Al final, tant els cupaires com Esquerra han fet el mateix discurs que el PSC, amb l’agreujant que arrossegaven el llast de ser els “culpables” de la decepció del votant independentista més pur. Aquest era el raonament d’un altre dels comensals amb qui vaig compartir taula el dia de reflexió. Tot i confessar-se independentista i confessar que havia votat ERC durant anys, ara havia decidit votar PSC. Davant la “traïció” dels republicans, calia aturar la dreta a Espanya, sense cap altra consideració, com per exemple que el PSOE hagués estat el còmplice necessari per aplicar el 155 a Catalunya l’any 2017. Els electors són força imprevisibles i estaria bé que els partits independentistes fessin una reflexió conjunta, encara que els costi, sobre l’estat del moviment independentista. Si no ho fan i es refugien en el partidisme, costarà remuntar la situació. Els entorns intel·lectuals dels partits haurien de contribuir a fomentar aquest diàleg, diguem-ne, intern.

Una investidura de Pedro Sánchez a baix preu arrossegaria Junts cap avall, perquè l’elector independentista castigaria els de Puigdemont amb la mateixa severitat que ho ha fet amb Esquerra

El PP ha guanyat les eleccions, amb un marge molt estret. A Núñez Feijóo no li serà fàcil formar govern. La suma d’escons del PP amb Vox no és suficient per decantar la balança. També és veritat que l’alternativa tampoc no suma i dona a Junts un protagonisme que no tenia la passada legislatura. Els de Puigdemont es poden trobar amb el dilema que el 2015 va haver de resoldre el PDeCAT en relació amb la moció de censura a Mariano Rajoy. Si Junts és coherent amb el que ha promès en aquestes eleccions, el preu per investir Pedro Sánchez serà tan alt que pot provocar que s’hagin de repetir aquestes eleccions. Seria coherent i ves a saber si sostenir aquesta posició no li donaria un rèdit electoral més gran. Esquerra es pot alegrar d’haver superat Junts en aquesta competició fratricida que només satisfà els militants i causa rebuig entre els electors. Junts és ara el partit-alfa de l’independentisme a Madrid i ha de saber gestionar aquesta oportunitat. Els diputats d’Esquerra s’avorriran a Madrid, perquè ells mateixos són els responsables d’haver perdut tants vots. A Catalunya, el verb dimitir no es conjuga mai.

Junts pot tenir la clau per aturar el feixisme a Espanya, cosa que li dona un protagonisme que relativitza la victòria del PSC i Sumar a Catalunya. Puigdemont s'hauria de despertar de la somnolència que ha adormit Junts. El seu paper serà fonamental per desactivar les previsibles disputes internes entre els turullistes i els lauristes. Hi ha gent que, quan té un motiu per alegrar-se, de seguida s’esforça a trobar la manera de destruir-se. Junts té la possibilitat de recuperar-se d’una etapa de tribulacions que només l’han minat com a alternativa, perquè la manca de cohesió, lleialtat i iniciativa l’ha abocat a la marginalitat. La coalició PP-Vox és el 155 dur, la coalició PSOE-Sumar és el 155 light, que pacta amb el PP per arrabassar l’alcaldia de Barcelona a l’independentisme. Des de Catalunya cal tenir molt clar que el catalanisme clàssic, aquell que volia canviar Espanya i influir, va morir el 2017 i l’independentisme ha d’actuar-hi d’una manera molt diferent, encara que això comporti perdre el favor de sectors que nacionalment són més aviat volàtils. Cal saber ser independentistes i pragmàtics alhora, però l’important és el substantiu: voler separar-se d’un estat que pretén reduir Catalunya a una comunitat autònoma cada vegada més empobrida i nacionalment feble. Hi ha partit, cal aprofitar l’oportunitat de negociar una abstenció que tingui un preu que no sigui a “canvi de res”. Una investidura de Pedro Sánchez a baix preu arrossegaria Junts cap avall, perquè l’elector independentista castigaria els de Puigdemont amb la mateixa severitat que ho ha fet amb Esquerra. És l’hora de la política amb principis.