La mala mar, no tempesta encara —no cal exagerar—, de diumenge passat, ha permès extreure un grapat de conseqüències a uns i altres. La primera i més evident és que a Madrid es refreguen les mans: consideren punxat per enèsima vegada el suflé —sempre el suflé— del procés amb els ànims dividits, si no esmicolats. Una part de raó, per poc realista que se sigui, cal admetre que sí que porten. Potser perquè des d’aquí, des de fa temps, s’ha volgut presentar l’independentisme com un moviment unit i sòlid. Sòlid a nivell de carrer, segur que sí. A nivell de partits i altres entitats ben clar és que no. Persistirà la fractura mentre en lloc de cercar com sigui la unitat d’acció, es pretengui, peti qui peti, abastar l’hegemonia del moviment. A diferència d’altres nacions, aquesta hegemonia ni hi és ni se l’espera, en concordança cabdal amb una societat, també dins de l’independentisme, fluida i plural.

En segon terme, l’ANC ha volgut capitanejar la Diada i, com a conseqüència forçosa, l’independentisme. El nombre de manifestants, sigui el que sigui, ni tan sols el més optimista, corrobora aquest desig. Desig acompanyat d’un cert desafiament als partits, especialment a ERC, amb la promesa d’una llista cívica, alternativa a aquells. Però el cert és que, malgrat apropaments, també es va censurar JuntsXCat. Encara que, dit sigui de pas, hi ha la sospita que aquesta llista cívica, si finalment en posa dempeus, podria estar liderada i integrada en bona part per gents provinents de partits i prou conegudes.

Reptar els partits, aquí i arreu, es palesa com una conquesta quasi impossible. Alguns partits, com ha passat amb els socialistes francesos o les esquerres italianes tradicionals, han desaparegut pràcticament, però han sortit altres moviments amb una esbalaïdora tendència a la institucionalització per molt que en reneguin.

En tercer terme, desqualificar els partits, els seus líders i altres organitzacions que no van voler anar a la Diada ha tingut poc ressò i la Diada se n'ha ressentit. La millor forma de convidar algú no és dir-li que allà ell si no ens segueix. En fi, el que ha quedat clar, és que desunits i amb escridassades, la Diada va ser sensiblement menor que les precedents, per moltes fotos que hom mostri amb bones perspectives i profunditats de camp.

Persistirà la fractura mentre en lloc de cercar com sigui la unitat d’acció, es pretengui, peti qui peti, abastar l’hegemonia del moviment.

A sobre, la conseqüència política més directa de la Diada va ser el clam de l’ANC per una nova DUI, que es va concretar a la reunió al Palau de la Generalitat dimecres passat, i que va ser rebutjada per tothom, JuntsxCat inclòs; fins i tot, per la CUP. O sigui, que, en aquest punt, l’empenta de l’ANC, que sembla voler emular el crit de Carme Forcadell de “President, posi les urnes!”, va resultar fallit. En bona mesura, al marge de la falta de concreció habitual d’anar cap a la independència com si fos la cosa més fàcil i normal del món, perdura en molts el record del reconeixement de la consellera Ponsatí “Anàvem de farol”. És a dir, que no hi havia res previst més enllà de la mateixa proclama que va durar 8 segons. Repetir una declaració d’independència sense tenir previst assegurar el territori, les infraestructures, les comunicacions, enervar la resposta des d’interior de Catalunya per part de l’estat espanyol i tantes altres mesures de manual, no invita a anar més enllà de proclames que sonen bé a l’oïda, però del tot inadients per conduir al seu objectiu.

I la conclusió més important. Com el món és més gran, molt més gran, que Twitter, diria que la gent, la ciutadania, no s’ho acaba de creure i deserta fins i tot d’actes simbòlics i gratuïts políticament com la Diada. Per això guanya en l'opinió pública altra mena de vies.

Per molts números que es brandin i solemnes declaracions que es facin, la ciutadania percep, de bon o mal cor, que la independència, irrenunciable, està, ara per ara, molt més lluny d’on la situen qui la donen ja per feta o a tocar. Ara una nova data, segon semestre del 2023, que tampoc hi ha cap garantia que no sucumbeixi al calendari com la resta de dates autofixades, com si fossin tan certes com la sortida del sol. Aquesta és la realitat a la qual la ressaca de la mala mar prèvia a l'11 de setembre passat ens ha dut.

Seria ja hora de tenir bons patrons, bons vaixells i unes bones cartes de navegació i no fer de mariners que imiten les sirenes.