El Diccionario de la Real Academia Española defineix (https://dpej.rae.es/lema/responsabilidad-pol%C3%ADtica) la responsabilitat política com "el deure dels governants de cessar en el càrrec per l'exercici inadequat del poder". Si apuntem de manera més específica, el terme "responsabilitat" prové de "respondre", per la qual cosa, a l'àmbit polític, es tracta de "contestar políticament pels actes" comesos en aquest context específic. Com assenyalava Rafael Bustos (https://agendapublica.elpais.com/noticia/14992/responsabilidad-politica-responsabilidad-penal-no-mezclen), la responsabilitat política implica donar les explicacions oportunes a les seus pertinents del debat polític. I, per tant, assumir les conseqüències derivades d'aquestes explicacions: ja sigui mitjançant la dimissió, el cessament, el descens en el prestigi, la pèrdua del lloc en un partit polític, entre moltes altres opcions. Les explicacions han de donar-se quan el comportament ha pogut ser irregular a l'arena política, sense que hagi d'implicar necessàriament un il·lícit penal, administratiu o d'una altra índole que comporti l'incompliment de l'ordenament jurídic. Es diferencia, així, la responsabilitat política de la responsabilitat penal. Aquesta última implica que calgui respondre davant de la justícia per haver incomplert el que estableixen les lleis.
Estant com està el panorama polític actual, on la línia entre el polític i el jurídic s'ha difuminat de tal manera que ja és impossible saber on comença una i on acaba l'altra, fa molt complicat de discernir de quina mena de responsabilitat parlem quan analitzem els casos que omplen els titulars. Perquè sembla que quan té a veure amb el món dels polítics "tot s'hi val". I no hauria de ser així. Certament, s'estan confonent constantment dos processos de control de naturalesa totalment diferent. Amb el lawfare en tenim una bona mostra: la justícia s'immisceix en el terreny estrictament polític i arriba a pervertir els termes plasmats a les lleis perquè siguin d'aplicació criteris jurídics on no hauria de ser així. Parlaríem aquí de jutges ficant-se en política fent ús de les seves eines. I succeeix també al contrari: la condemna de l'opinió pública, valent-se de la potència dels mitjans de comunicació, quan no hi ha retret en termes jurídics perquè no s'ha vulnerat la llei. Parlaríem aquí de polítics fent de jutges valent-se de les seves eines.
És llaminer per als dirigents polítics mirar d'eliminar l'adversari fent ús de "la responsabilitat política", que sense necessitat d'haver de passar per un filtre de procés judicial (presentant proves, respectant les garanties i els temps) pugui desempallegar-se de qualsevol que resulti incòmode. I és que els límits de la responsabilitat política no estan clars, ja que no hi ha un marc de pautes establert on quedi clar què s'entén com a tal. Un calaix "de sastre" o "desastre" on, remenant una mica, qualsevol cosa es pot presentar davant l'opinió pública com un fet condemnable moralment o èticament. I la moral o l'ètica depenen molt de la subjectivitat, del context i, per desgràcia, dels interessos de cadascú a cada moment.
Quan es barreja la responsabilitat política amb la jurídica, quan interessadament es difumina la línia divisòria entre totes dues, es malmet tot el sistema democràtic. I els que ho fan ho saben, perquè es regeixen pel principi del "com pitjor, millor". Però també s'impregna la confiança en el judicial, perquè al final, per al comú dels mortals, tot és el mateix, tot és soroll, i ja no es distingeix entre qui mereix un retret social i qui és condemnat en ferm.
He de reconèixer que al llarg dels anys, i amb l'experiència que vaig adquirint, la meva percepció davant la responsabilitat política ha canviat. No perquè cregui que no ha d'existir, que d'això en parlaré després, sinó perquè veient com funciona l'aparell judicial, i els mitjans de comunicació de masses, crec que el concepte ja ha quedat buit de contingut. I no serveix per al que caldria. Com tampoc no em sembla que serveixin ja les investigacions judicials venint de determinats òrgans o jutges, que han demostrat que no se cenyeixen als principis fonamentals del dret, sinó més aviat a una agenda pseudopolítica.
Quan vaig començar la meva experiència política, militant a un partit, vaig ser extremadament defensora de la responsabilitat política. Que l'aparença també era important, i que calia ser sempre el més garantista possible. Que, davant la sospita, valia més prevenir, apartar-se i demostrada la innocència, poder tornar per la porta gran. En aquells temps, creia que es podia confiar en la justícia, i que una cosa no treu l'altra, era fer un pas a un costat, renunciar als càrrecs públics i no danyar la imatge de l'organització mentre hi hagués quelcom que estigués generant sospites.
Sense mecanismes que permetin rescabalar com cal la sospita, l'ombra de dubte i el possible menyscapte de la imatge i l'honor d'una persona, no s'haurien d'exigir responsabilitats més enllà de les que dictaminin els jutges
Veient el que s'ha vist, les campanyes mediàtiques agressives, el soroll, la mentida i la difamació com a esport, he canviat el meu punt de vista sobre això. Perquè he comprovat que és molt senzill muntar una campanya de desprestigi contra algú que molesta, i que en la majoria dels casos sol ser qui no té res per amagar. Desconcertats per l'escàndol, per la pressió d'haver de demostrar que s'és innocent (contràriament al que dictamina el Dret, on hauria de regir la presumpció d'innocència, i haver de demostrar la culpabilitat i no a l'inrevés), molts s'afluixen i es retiren. El temps demostra que eren innocents, però el mal ja està fet i no es pot compensar.
O sigui que ara ho tinc molt més clar que abans: sense mecanismes que permetin rescabalar com cal la sospita, l'ombra de dubte i el possible menyscapte de la imatge i l'honor d'una persona, no s'haurien d'exigir responsabilitats més enllà de les que dictaminin els jutges. És clar que, per a això, també és imprescindible que els jutges no juguin a la política ni a aprofitar-se de les seves togues per tenir una presumpció de veracitat a l'hora de participar en campanyes mediàtiques de persecució sistemàtica.
Si la justícia es dediqués a actuar en el que li competeix, amb ple rigor i garanties, sense pervertir de cap manera la interpretació de les normes; si els mitjans de comunicació es dediquessin a informar sobre fets comprovats, sobre les diferents versions d'un esdeveniment, i mantinguessin sempre el principi de la presumpció d'innocència a les seves anàlisis; i si els polítics es dediquessin al que hauria de ser la seva tasca, sense fer trampes ni emprar dobles vares de mesurar, llavors sí, la responsabilitat política seria exigible. Suposaria una pràctica que imprimiria un nivell d'excel·lència als nostres dirigents.
Contràriament, amb tantíssim fang per tot arreu, el que estem veient constantment és que paguen justos per pecadors. Que un escàndol es carrega qualsevol que resulti incòmode, quan en realitat no hi ha delicte ni falta, mentre que els que cometen autèntiques barbaritats queden absolutament impunes, protegits per capes d'ermini impossibles d'eliminar. I de tant d'anar el càntir a la font, acabem com estem. En un país on fer una consulta es considera un cop d'estat, i fer una protesta pacífica es valora com a terrorisme. I, en canvi, d'altres queden emparats per la seva inviolabilitat en les seves extraordinàries malifetes; a d'altres se'ls perdonen delictes colossals perquè han prescrit, i s'enterren causes greus de crims inacceptables.
En definitiva, per poder parlar de qualsevol mena de responsabilitat, caldria mirar a poc a poc quin tipus de perfils són els que s'impulsen per assolir els llocs on es dirigeixen els partits, les empreses, els mitjans de comunicació i els òrgans de qualsevol índole. Michels i la seva llei de ferro de l'oligarquia ho expliquen a la perfecció. I com és ben sabut, on impera la mentida, dir la veritat és un acte de moltíssim risc.
La corrupció és un mal endèmic al nostre estat, que es permet —i fins i tot s'aplaudeix— depenent de qui la comet. Es recaragolen els termes i es justifica el que calgui. Així com qualsevol fotesa es pretén fer passar com un crim inadmissible, perquè qui la comet ha de ser abatut tant sí com no. La trampa sobre la trampa, una vegada i una altra.
I en aquest panorama, resulta que són els més honestos els que es veuen vilipendiats, apallissats i destrossats, mentre que els més culpables campen al seu aire sense cap mena de vergonya. Tot depèn de qui depengui la decisió final. De qui te l'afini. De qui controli per darrere.
Quan manca la responsabilitat, en el seu ampli sentit i a tots els àmbits, tant se val que li posem l'afegitó de "política" o "jurídica", perquè a l'hora de la veritat, la inseguretat i la injustícia acabaran imposant-se. I precisament per a això es van crear les normes, es van crear els contractes socials, es van crear els principis de l'ètica i del rigor. Tan necessaris com absents en aquests moments.