Segueixo amb atenció la intervenció de Pedro Sánchez davant del Congrés, dimecres al matí. Se m’ocorre, tot mirant la transmissió en directe, que molt poca gent aguantaria ser Pedro Sánchez. Vull dir: imaginem que un bon dia vostè apaga el despertador, entra al bany i en obrir el llum descobreix que vostè ja no és vostè sinó que és Sánchez. I que no es troba a casa seva sinó a la Moncloa. Quantes hores aguantaria sent el president del govern espanyol? No parlo d’un dia com el dimecres, sinó de qualsevol altre dia feiner normal, si es pot dir així. Unes hores només, un dia o dos, una setmana? Això ens porta ineludiblement a la qüestió del perquè. Per què algú es fa polític i, sobretot, per què algú s’aferra al càrrec passi el que passi, al preu que sigui? Penso ara en alguns casos concrets que he conegut més o menys de prop.

És completament cert que hi ha gent que en la política hi ha vist una forma de guanyar-se la vida molt millor del que ho aconseguiria a fora. No parlo d’aquests casos. Descartem aquesta tipologia concreta, d’altra banda, tan antiga com la política mateixa, perquè el que m’interessa és parlar d’un altre tipus de polític. D’aquell que, malgrat els horaris infinits, els caps de setmana, anar amunt i avall, el ritme frenètic, les angoixes constants, els problemes, el dislocament de la vida personal i familiar, etcètera, malgrat tot això, continua arrapat al càrrec, arrapant-s’hi amb dents i ungles, d’una manera pràcticament animal. Vist des de fora i fent un esforç d’objectivitat, fàcilment arribarem a la conclusió que tot plegat no paga la pena, de cap manera. Són persones, aquestes a què em refereixo, preparades, bones gestores i en molts casos amb talent de sobres. Persones, homes i dones, que podrien perfectament gaudir d’una molt bona vida lluny de la política. Persones de les quals els que hi treballen o hi han treballat en tenen un bon concepte. Són professionals a qui, al revés del que passa sovint en casos com els esmentats primer, el pas per la política no ha fet inviable el retorn a la seva professió. No han quedat ni obsolets ni descatalogats. Al contrari, segurament la seva trajectòria en política els brindaria fins i tot més oportunitats i els obriria més portes.

Hi ha d’haver alguna cosa en la política que és addictiva, molt addictiva

La pregunta, que fa molt que em faig, torno al principi, és: per què? Si podrien cobrar més o molts més diners en un lloc equiparable en el món professional, si la seva vida és invivible, per què s’aferren a la política? A aquests dos elements cal afegir-n’hi un altre, el de l’exposició pública. Les crítiques sovint indocumentades o del tot interessades, els atacs personals, els insults. Cal sumar-hi, a més, l'erosió de la privacitat associada a determinades posicions. Recordo ara el cas paradigmàtic del conseller de Política Territorial i Obres Públiques Jaume Roma, que va haver de plegar víctima de falses acusacions de corrupció. Les acusacions responien, purament i directa, a un intent de xantatge. Tres anys després, un cop absolt de tot per la justícia, va anar a veure Jordi Pujol. Roma va entregar a l’encara president un volum de fotocòpies de 397 articles publicats a la premsa escrita —només a la premsa escrita— sobre els delictes de què se l’havia acusat. A l’últim full hi havia una informació diferent. En un retall minúscul i s’hi podia llegir: “L’exconseller Roma ha estat exonerat de tots els càrrecs”. Ho narra Pujol a les seves memòries. Com aquest cas, se n’han produït a cabassos, tant a la política catalana com espanyola i d’arreu. Però és que ara la cosa és molt pitjor, amb les xarxes —sovint un autèntic femer— inundant-ho tot, penetrant en tots els racons.

La meva pregunta és quin és el propòsit últim —en termes, fins i tot, de Viktor Frankl— que mou aquestes persones, les quals, malgrat els exorbitats peatges que han de pagar, no abandonarien la política per res del món? La meva conclusió, que neix, ho reconec, de l’estupefacció, de la incomprensió, és que hi ha d’haver alguna cosa en la política que és addictiva, molt addictiva. Alguna cosa que actua com una droga molt potent. No parlo sols de la sensació de poder (el director general d’una multinacional no l’experimenta, aquesta sensació?). És alguna cosa que potser hi està connectada, però no és exactament el poder. És clar que hi ha excepcions, i que aquesta droga no arriba a segrestar la voluntat i l’enteniment de tothom. Aquesta droga associada a la política no és infal·lible i a vegades no produeix el seu resultat. Hi ha gent immune, que no hi cau i que, certament, com és normal, aviat s’adona que el preu a pagar és massa alt, inassumible, i senzillament ho deixa estar i torna al seu entorn professional. Però hi ha altres casos en què la droga té un gran efecte, un efecte irrefrenable i, en molts aspectes, devastadors. Són persones que, haig de suposar, han sofert en els seus gens alguna mena de mutació estranya i decisiva que els fa vulnerables, que fa que la política els converteixi, literalment i per sobre de tota consideració o càlcul, en els seus frenètics esclaus, en una mena de zombis en permanent fugida endavant.