El Moviment 15-M, o moviment dels “indignats”, es va formar arran de la manifestació (a Madrid) del 15 de maig del 2011, reclamant una democràcia participativa allunyada del bipartidisme producte del règim del 78. Va ocupar places i carrers emblemàtics de l’Estat espanyol (recordem l’acampada a la plaça Catalunya), va voler representar un desencís generacional i van ser l’embrió de partits com Podem o Comuns. A Catalunya, aquest descontentament va sumar-se a la gran onada independentista que ja creixia i que, pel fet de tractar-se d’un important moviment de secessió, va eclipsar-ho tot: la indignació, a Catalunya, duia com a bandera l’estelada. Allí d’una manera i aquí d’una altra, la gent es mobilitzava. Protestava. S’organitzava per canviar les coses.
La resignació actual ve del fet que, al desencís (o “desafecció”) amb el règim del 78, ara s’hi suma el desencís amb el desenllaç del procés i el desencís amb la manca de progrés real: la classe mitjana ha estat deliberadament maltractada, els serveis de cobertura bàsica trontollen, l’economia va bé en termes absoluts però les famílies no ho noten en res, el “nou ordre” que havia de venir després de la covid ha accentuat les desigualtats, els joves no poden pagar un pis, els no tan joves no poden pagar un pis, els vells no poden continuar pagant el pis i la tensió contra el fet migratori és acaparada per partits d’extrema dreta. El país no ha millorat, ha empitjorat en termes de benestar per capita i també en termes de democràcia per capita: han perseguit persones per les seves idees, han exposat la corrupció judicial i política al màxim, han vulnerat drets fonamentals i de participació política, han suspès autogoverns consagrats i han il·legalitzat “de facto” els partits independentistes fins que han deixat de ser considerats “perillosos”. Espanya és avui un Estat de població resignada, fastiguejada, desenganyada, sense esperança i sense alternativa presentable. Catalunya és, per la seva banda, un país directament ocupat. La diferència en tots dos casos, en comparació amb fa una dècada, és la completa paralització social.
No, no ens trobem sota el “Govern de tothom” sinó sota el Govern de la resignació
Premi, doncs, per a qui trenqui amb tot això. La pròxima onada vindrà de la mà de qui doni esperança i garanties que la resignació no és una opció. Més generacional o menys generacional, algú que sàpiga esperar el seu moment per tornar a articular un sacseig definitiu en el sistema. Impossible fer-ho sense credibilitat, sense pretendre recuperar pilotes mortes i sense una clara ambició de victòria. Ara mateix tot plegat torna a donar símptomes clars de final d’etapa, de fi de la broma, de consumició total del bròquil i de presa de consciència de tota la classe mitjana: van a por nosotros. De Catalunya, ni en parlem: hi ha anat sempre, a por nosotros. Segurament el procés va ser una manera, també, de salvar el que és salvable d’un univers que havia funcionat prou bé durant tot el segle XX: democràcia, progrés, autogovern. Com que el procés no ho va salvar des del punt de vista pràctic, i com que la cosa va acabar en presons i exilis, la ferida torna a fer mal quan s’acaben les dosis d’ibuprofèn. No, no ens trobem sota el “Govern de tothom” sinó sota el Govern de la resignació.
Quan s’encendrà l’espurna? Segurament, com l’any 2011 (en què precisament governava Zapatero), quan s’acabi aquest període de pròrroga en què Espanya es maquilla de democràcia exemplar i Salvador Illa prova d’amagar el conflicte. Ni tan sols cal que mani el PP: només cal que la gent es cansi de viure en un país emmanillat, subsidiari i sense mitjans per funcionar mínimament. I, també, quan vulgui venjar-se de la greu humiliació patida. Vagin fent broma amb Calella, amb Vic, amb Montserrat i amb la Patum: tots sabem el que ha passat, tots sabem el que ens han fet, i tots sabem detectar quan s’acosta el tsunami. La resignació no dura per sempre.