Ja sé que un rèquiem és el text litúrgic d’una missa de difunts. I que el títol pot semblar desesperançador. Però pretenc el contrari: suplicar per un nou pacte ERC-Junts. Perquè el pacte ERC-Junts és el que més esperança pot donar al país. És molt difícil, ja ho sé, però per això al títol afegeixo intencionadament un interrogant. De fet, havia començat un divertit i veraç article sobre tots els pactes possibles i impossibles a la política catalana de cara a aquestes eleccions. I un altre sobre Puigdemont i el dia de la marmota, que no descarto desenterrar. Ja fa uns quants anys que les eleccions les guanyen no sabem quins àngels de la guarda en ocults pactes postelectorals. Hem vist miracles que si fossin en el si de la nostra Santa Mare Església serien motiu de canonització. El més recent, i més benvingut, el de Puigdemont amb els socialistes. Responia a una lògica generosa de permetre a molts patriotes deixar de patir pel seu patrimoni i pel seu futur penal. Hem de felicitar-nos tots, perquè finalment hi ha hagut llei d’amnistia. No seré jo qui malmeti el primer èxit col·lectiu de les forces independentistes a Madrid, per fi alineades en un tema del tot cabdal. Hem vist també altres pactes més inversemblants, com els de l’alcaldia de Barcelona, on primer Ciutadans va donar l’alcaldia a la Colau, i després el PP a Collboni. Per això un article divertit era mirar quantes parelles de fet, quants trios, quants ménage à trois i quantes unions antinatura ens podien oferir els resultats electorals del 12 de maig.

Però prefereixo tornar a pidolar la necessària entesa entre ERC i Junts. Un retorn a una lògica de país que faci possible que els dos partits amb més història i més vocació institucional tornin a col·laborar sense reserves. La primera i necessària entesa és entre líders. Tinc la certesa que els emissaris d’una banda i l'altra han estat especialment actius en aquest darrer pacte de la llei d’amnistia i que això ha donat fruits. S’ha parlat poc de l’escena de celebració de la llei d’amnistia entre membres dels grups parlamentaris a les Corts de Junts i ERC. Eren abraçades de cor. Sense segones. De satisfacció plena. De tercer temps de rugbi. Si ho hem fet finalment possible amb la llei de l’amnistia, ha de ser possible tornar a confluir en moltes altres lleis.

Ens va unir l'èpica malmesa de la independència. Ens ha d’unir la necessitat de construir el país

Desconec els motius per l’avançament electoral que ha signat el president Aragonès. Però d’una cosa estic segur: ho ha fet perquè vol guanyar al candidat socialista, que és qui té  més possibilitats, almenys si donem per bones les enquestes. Un president només es torna a presentar per seguir sent president. No va del fet que ERC guanyi a Junts. Un segon o tercer lloc és una derrota. Només una victòria serveix a qui ha renunciat a un any de govern. Ni a Junts li ha de servir gens un segon lloc, encara que sigui superant ERC. Junts només pot voler guanyar. Per tant, no tinc cap dubte que l'única possibilitat de sortir d’aquestes eleccions amb un resultat bo per les dues forces és una victòria. O almenys això tenen l'obligació de vendre els respectius caps de campanya. I no una pírrica victòria entre nosaltres. Necessitem una victòria col·lectiva.

Per això sortir ara  a dir que Junts o ERC volen ser la crossa del PSC té molt poc sentit, més enllà de servir de munició de campanya. Crec fermament que l’abstenció independentista es mouria si ERC i Junts anunciessin que  pactaran entre ells. Que només és possible un govern de forces d’obediència catalana. I tornar al punt on ho vàrem deixar quan Junts va sortir del govern, data funesta. Ens va unir l'èpica malmesa de la independència. Ens ha d’unir la necessitat de construir el país. Especialment, quan ara l’extrema dreta està avançant amb una força només comparable a l’arribada dels totalitarismes dels anys 20. El principal enemic és l’extrema dreta, que no ho dubteu, anirà capitalitzant totes les febleses de la nostra laxitud en prendre decisions en temes fonamentals, per por, o per un “bonisme” que no ens deixa mirar a la cara els problemes de convivència i qualitat de vida que tenim a tocar.

Els dos partits independentistes institucionals, Junts i ERC, tenen l’obligació de reconstruir tots els ponts malmesos, i estic segur que  ho estan fent. El PSC també s’hi pot afegir. Perquè només des d’una dinàmica d’entesa sincera, de represa a fons de converses sobre la infinitat de reptes pendents (seguretat, immigració, educació, infraestructures, pobresa, sanitat, dinàmica empresarial...) podrem encarar l'incert futur polític europeu i mundial. Que n’estem parlant poc. I tenim les guerres i l’extrema dreta a tocar.