Cal dir obligatòriament d’entrada que la invasió russa d’Ucraïna, la crueltat de les tropes russes a Butxa, o l’atac indiscriminat contra civils al centre comercial de Kremenchuk, no tenen justificació possible, ni moral, ni política, i mereix una resposta dissuasòria òbviament militar. Ara bé, tampoc es pot amagar l’evidència de qui ha tret ja més profit d’aquesta guerra. De sobte, l’OTAN, que semblava una organització obsoleta, se sent més legitimada que mai; països que van conrear orgullosament la seva neutralitat, com ara Suècia i Finlàndia, han demanat ara refugiar-se al paraigües atlantista, i Europa, més depenent que mai dels Estats Units, ha renunciat pràcticament a la seva sobirania militar, geoestratègica i fins i tot energètica. Aquesta és la primera conseqüència de la guerra i la conclusió de la cimera de Madrid.

Des de l’inici del projecte europeista, els pares fundadors van imaginar una Europa autosuficient en l’àmbit de la Seguretat i la Defensa. Però només ho van imaginar. Quan va caure el mur de Berlín,  l’Aliança Atlàntica es va quedar sense terreny de joc, especialment sense el terreny de joc que justificava la seva existència, l’ideològic. Des de llavors, s’ha replantejat mil vegades el repte europeu d’assumir la seva pròpia defensa, no pas trencant l’Aliança amb els Estats Units, però sí definint una estratègia pròpia i autònoma. Han passat els anys i l’OTAN s’ha expandit més enllà d'allò raonable, fins a plantar-se davant de la frontera russa, i no pas per l’interès general europeu.

Una de les raons que s’argumentaven del poc interès europeu a organitzar la seva pròpia defensa era la necessitat d’augmentar considerablement la despesa militar, òbviament en detriment d’altres despeses socials. La idea de la defensa europea i l’autonomia estratègica respecte dels EUA sempre ha tingut partidaris a dreta i a esquerra, però ningú s’ho ha acabat de creure de debò. L’augment de la despesa militar sempre ha estat poc popular electoralment parlant, sobretot en temps de crisi. La Unió Europea Occidental va néixer i va morir sense pena ni glòria. Perquè tampoc ha existit una autoritat europea de debò que obligui per igual a alemanys i francesos, italians i espanyols i grecs i hongaresos... cadascú ha fet el que li ha semblat i la idea d’una defensa pròpiament europea ha quedat relegada a l’àmbit de la politologia acadèmica.

La guerra d’Ucraïna ja té un vencedor indiscutible, Estats Units marca el rumb geoestratègic del planeta i Europa, que abans no pagava, ara paga només per dir sí senyor

Es queixava Donald Trump que els europeus no pagaven la quota que els corresponia per sostenir l’OTAN i fins i tot va amenaçar tàcitament amb enretirar-se. Al capdavall, ell se sentia amic de Putin, atès que l’havia ajudat a guanyar les eleccions, i li importava un rave la sobirania d’Ucraïna. Però llavors van arribar els demòcrates de Biden a la Casa Blanca, i ves per on tots els aliats s’han afanyat a augmentar la despesa militar... tal com reclamava Trump, si no més. I no hi va haver manera d’augmentar la despesa militar per articular la defensa europea, però sí s’ha fet quan els Estats Units ho han requerit amb el pretext de l’amenaça russa i l’expansió xinesa. I ho han fet en nom dels valors democràtics, un exercici de cinisme difícil de superar quan el dirigent més elogiat de la cimera de Madrid ha estat el sàtrapa Erdogan.

I de la dependència militar geoestratègica a la dependència energètica, que com hem vist resulta molt determinant. Si Rússia exporta a Europa cada any 42.000 milions de metres cúbics de gas, el president Biden ja s’ha mostrat disposat a exercir com a nou proveïdor prometent el subministrament de 50.000 metres cúbics de gas cada any als europeus. De fet, els Estats Units ja fa temps, amb la presidència d’Obama, que van invertir milions de dòlars en augmentar les infraestructures necessàries per exportar a Europa i Àsia gas natural liquat (GNL) procedent del fracking. El gas transportat en vaixell requereix una infraestructura que transforma el gas en líquid per ser transportat i tornar a convertir-lo en gas en arribar al seu destí. Amb aquest sistema els EUA ja han esdevingut els principals exportadors mundials de GNL. I Alemanya ja s’està preparant per al canvi de proveïdor. El Govern semàfor de socialdemòcrates, verds i liberals, que es va estrenar proclamant la descarbonització de l’economia alemanya, ha anunciat la construcció de dues regassificadores i es planteja també instal·lar terminals flotants al mar del Nord i al Bàltic.

Casualment, Espanya ha entrat en conflicte amb el seu principal proveïdor de gas, Algèria, per la seva traïció al poble saharaui, en connivència amb un Marroc, que és àrab però bon aliat dels Estats Units i fins i tot d’Israel, que li ha proporcionat a Mohamed VI el Pegasus per espiar Pedro Sánchez. Automàticament, els EUA han esdevingut el principal proveïdor espanyol, superant Algèria, i no pas al mateix preu... Les comandes d’armes, de gas i de petroli amb els EUA no es limitaran a dos destructors més. Felip VI i Pedro Sánchez han dispensat una reverencial acollida al president Biden per deixar clar, cadascun en el seu àmbit, que són una garantia de fidelitat. El monarca, pel que pugui passar a Espanya, tenint en compte el prestigi de la institució i la crisi que s’anuncia. I Sánchez cercant l’aval per a la seva carrera política a Europa ara que sembla que aquí hi té els mesos comptats.

El cas és que els Estats Units han imposat el seu interès i la seva estratègia quan els principals problemes que assetjaran Europa no vindran tant de l’est com del sud. La tragèdia de Melilla només és un pròleg del que ens ve a sobre. Admiro i segueixo el doctor Yuval Noah Harari també ara, malgrat que sostenia al seu Homo Deus que la fam, la pesta i la guerra ja no serien els principals problemes de la humanitat en aquest segle. Continuo confiant en la seva anàlisi, però a l’Àfrica hi ha un retrocés històric. Àfrica és a punt d’explotar. Hi ha una crisi humanitària amb tres factors combinats que anuncien la tempesta perfecta: crisi alimentària perquè la guerra d’Ucraïna ha tallat el subministrament de cereals; crisi sanitària per un covid descontrolat, i l’emergència climàtica després de quatre anys de sequera. Les organitzacions humanitàries preveuen que 49 milions de persones poden morir de gana en els propers mesos, entre ells 14 milions de nens menors de 5 anys. És cert que el G7 ja ha promès una pluja de milions i no hi han faltat referències durant la cimera de Madrid, però el problema de l’Àfrica no es resol amb més soldats i més despesa militar, més aviat el contrari.