Molt, i amb raó, es parla de l’incompliment constitucional, clarament imputable al PP, en la no-renovació de diversos òrgans constitucionals. Així, CGPJ, TC, Tribunal de Comptes, Defensor del Poble i altres organismes de control creats per llei.

El PP es nega a renovar un CGPJ caducat fa més de 1000 dies, tot al·legant que el sistema d’elecció no respecta la independència judicial, atès que el grup judicial de dotze membres, és triat en última instància per Les Corts. És una doble fal·làcia que es desmunta empíricament. Tanmateix requereix una prèvia.

La prèvia: el CGPJ és el govern del Poder judicial, però no és el Poder judicial. Dit planerament: el CGPJ no dicta sentències. Selecciona, forma, destina, promou —majorment per antiguitat—, i sanciona jutges i magistrats. La qüestió és peluda —sempre ho és sigui quin sigui el titular de la potestat disciplinària— en matèria de sancions, que no poden però afectar la funció jurisdiccional. De tota manera, la mare dels ous són els nomenaments dels membres del TS, de les presidències de l’Audiència Nacional, dels TSJ, de les Audiències provincials i algun nomenament més. Uns poc més de 200 llocs judicials de gran rellevància.

Tan el TS com l’AN són peces essencials en el funcionament del sistema judicial espanyol. Controlar-los políticament, suposa que directament o per via de recurs hi ha molt camp per córrer.

Els dos elements que empíricament avalen que, en termes generals, la independència judicial està garantida a Espanya. Són mínimes —i molts cops esbiaixades— les queixes al CGPJ per ingerència en la independència de jutges concrets. En canvi, sovintegen els casos de resolucions extravagants i/o de discutible legalitat que, per molt que es protestin als carrers o als fòrums polítics, no són més que jurídicament atacables via recursos. La sentencia de La Manada en seria un bon exemple.

La segona dada empírica rau en que el sistema de designació dels membres del CGPJ regeix des de 2001, en plena majoria absoluta d’Aznar, sistema que no va ser després mai tocat, malgrat disposar el PP de majoria sobrada per fer-ho. A més, la inconstitucionalitat del bloqueig de la renovació del Consell, que ara justifica per la insatisfacció dels sistema d’elecció, abans es justificativa perquè no volien que Unidas-Podemos (amb el risc de que també ho fes ERC) hi participés en el procés de selecció. I per acabar-ho d’adobar, què es pot dir respecte els bloquejos en les renovacions dels demés òrgans caducats?

mantenir la manca d’imparcialitat d’uns quants i lluitar per desallotjar del poder a qui l’ostenta legítimament, és el que hi ha darrera de la martingala del bloqueig del nomenament del nou CGPJ

La raó de fons, que el PP calla, però salta a la vista, és el desig de desplaçar del govern al PSOE i a les seves coalicions, actuals i futures. Ras i curt. Per aquesta tasca compten amb l’auxili d’alguns jutges afins, en diferents nivells del sistema judicial que adopten resolucions més que discutibles amb la llei a la mà, però que sempre cauen en contra o dels drets fonamentals o del govern. Es pot fer una wikipèdia amb els exemples. Sense anar més lluny, la fiscalització infundada tècnicament de molts aspectes protectors de la salut pública durant la pandèmia o la falta de respecte a la memòria històrica restituint noms de liberticides a places i carrers. Evidentment no tots els jutges hi juguen aquest joc; al marge de la seva ideologia, creuen que el seu primer deure és aplicar la llei i fer justícia (no sempre termes sinònims). Sort encara d’ells i elles.

El tema no va d’independència judicial. Del que va el tema ho va posar de relleu —sense esmentar-ho, ans al contrari fugint-ne— Lesmes en el seu discurs d’inauguració de l’any judicial. Es va permetre quelcom que en un jutge és impropi —encara és jutge, doncs presideix la cabdal Sala dita del art. 61—; és més, és quelcom prohibit als jutges i magistrats: la censura al govern. El dilluns passat, pel tema dels indults. Contradient, tot s’ha de dir, les seves pròpies sentències.

Quina és la raó d’aquesta secular prohibició? Simple: preservar la imparcialitat formal dels jurisdiscents. El jutge no només té garantida la seva independència i està sotmès directament a l’imperi de la llei, sinó que també és responsable. Per tot això li cal ser imparcial. Un clar mandat constitucional.

Entre altres coses, perd la seva imparcialitat el jutge —sentirem en parlar molt a Estrasburg quan es ventilin els recursos contra la injusta condemna del procés— que, en actes públic o en les seves pròpies resolucions, critica les autoritats —les penitenciàries, per exemple— i quan fa seu l’argumentari polític expressat dins o fora de les causes judicials.

En resum, el que el PP pretén amb la no renovació és guanyar batalles com el Cid: després de la mort. D’una banda, dona allargues i espera el cicle electoral —que pensa que li serà favorable— del 2023. De pas, manté la reforma rabiosament presidencialista —ja derogada— que va impulsar amb Gallardón el 2013, a fi i efecte de dotar d’un poder quasi omnímode a Lesmes, ara aturat en bona mesura amb la llei que impedeix a un Consell en funcions fer nomenaments discrecionals. Amb aquest poder Lesmes i el rajoisme van fer mans i màniques per posar en llocs claus els seus afins, encara que vistes les condemnes de Gürtel i totes les seves derivades, amb relatiu poc èxit. Però manegar —parafrasejant el senador Cosidó— la Justícia per la porta per darrera es va fer i es va fer a dojo.

Així doncs mantenir la manca d’imparcialitat d’uns quants i lluitar per desallotjar del poder a qui l’ostenta legítimament, és el que hi ha darrera de la martingala del bloqueig del nomenament del nou CGPJ. Al cap i a la fi una versió ampliada del “a por ellos” que els afectats encara no han copsat.