Hi va haver imatges que no són admissibles. Espero i desitjo que la gent es faci responsable dels seus actes, i que Renfe i Adif entenguin que la solució no passa simplement amb posar més trens. Aquestes dues primeres frases no les ha dit literalment cap usuari emprenyat. Tampoc cap dirigent de cap partit polític de l’oposició, ni molt menys aquest humil analista de l’actualitat. "Hi va haver imatges que no són admissibles. Espero i desitjo que la gent es faci responsable dels seus actes, i que Renfe i Adif entenguin que la solució no passa simplement amb posar més trens" és una cita literal de Rubén Viñuales, alcalde de Tarragona i, per a més informació, membre de la comissió executiva nacional del PSC, d’on n’és secretari. Aquesta informació és molt rellevant perquè, en el caos posteclipsi que es va viure la nit de dimecres a l’estació de Tarragona, hi ha l’alineació de tres administracions socialistes: l’ajuntament, la Generalitat i el govern espanyol. Resulta significatiu, doncs —i també lloable—, que el màxim responsable de la ciutat posi la queixa municipal per davant de l’afinitat ideològica o el quedar bé amb els màxims dirigents de PSC i PSOE, que són, precisament, els presidents de la Generalitat i del govern espanyol.
La clau de volta d’aquesta polèmica d’estiu no és pas l’incident en si, sinó el contrast entre el principal eix de govern del PSC, la bona gestió, i els episodis —com PISA, l’AP7 o Rodalies— que el contradiuen. I en el cas concret de l’eclipsi, el contrast és encara més gran perquè l’executiu va veure en el fenomen astronòmic una oportunitat de lluïment, aprofitant que, efectivament, la seva espectacularitat el faria fascinant, bell, però sobretot irrepetible. Tal com va escriure divendres el meu col·lega de columna Jordi Cuminal, els dies previs a l’eclipsi va arribar a fer la sensació que el Govern se n’apropiava culturalment i política, i fins i tot es van fer dos actes institucionals 24 hores abans a Lleida i Tarragona (dues ciutats governades pel PSC). Precisament al de Tarragona, el president Illa va prémer el botó de compte enrere talment com si d’aquella premuda en depengués la seva celebració. Allò va ser el colofó a una operació comunicativament molt ben dissenyada i que pretenia transmetre la imatge d’un govern, i d’un president, associat a un esdeveniment únic, impressionant, però sobretot que, enmig de tanta gestió, desfermava bellesa i alegria.
L’operatiu comunicatiu i polític de l’eclipsi es va pensar en detall, llevat de Renfe
Dic colofó perquè, efectivament, aquests actes institucionals previs van ser la culminació de mesos d’esmerçar recursos comunicatius, econòmics i logístics a aquell moment. Per exemple, el fet que el president seguís l’eclipsi a les Terres de l’Ebre va ser també una decisió política. Es van descartar altres opcions, com per exemple la més científica: el Parc Astronòmic Muntanyes de Prades, on el cobriment del Sol també era del 100% i, a més, ja hi havia la infraestructura muntada i, sobretot, hi havia menys contaminació lumínica, cosa que permetia un visionat encara millor. No escric això per enfrontar Prades amb l’Ebre, sinó com a mostra de com tot es va pensar fins al darrer detall per obtenir-ne un rèdit comunicatiu —que vol dir estètic, que vol dir polític— positiu.
Si muntes un aparador mediàtic, convé que no et falli res. I, per tant, no és aconsellable comptar amb Renfe: et fallarà. Encara que siguis el president de la Generalitat
Però perquè tot aquest aparador mediàtic pugui lluir totalment, cal que no falli res. I, per tant, no resulta aconsellable encomanar-te a Renfe: et fallarà. És com si, en el passat, et fas dir el "govern dels millors": si fas aquesta aposta nominal, llavors no pots tenir cap màcula a l’expedient, perquè a la primera crisi, al primer accident, a la primera polèmica, aquesta etiqueta necessàriament se’t girarà en contra. I és que en aquest engranatge governamental pel dia de l’eclipsi hi havia també la creació, fa quasi un any, de la comissió interdepartamental que havia de vetllar precisament per la gestió dels efectes col·laterals que desencadenaria el fenomen. Aquesta comissió s’ha reunit, en total, més de 100 vegades. Hi havia representat més de mig Govern: des de tot el Departament d’Interior (Mossos, Protecció Civil, etc., etc.) a Salut (amb un reforç d’urgències oftalmològiques en previsió de lesions oculars), passant per Territori, que té les competències en transport públic, o Educació, perquè en les darreres setmanes de curs —entre vaga i vaga— es van fer sessions específiques a l’alumnat.
Com és que la mateixa nit no va sortir cap portaveu com sí que feia Antonio Carmona?
Doncs bé, tot aquest aparell administratiu posat al servei de l’eclipsi no va caure en què potser s’havien de reforçar els trens de Renfe un cop l’esdeveniment s’hagués acabat. O no hi va caure o no va gosar enfrontar-se als poders fàctics que mouen aquesta empresa ara mixta. Ja s’havia advertit que, si l’eclipsi era a les 20.29 d’un 12 d’agost, la població interessada aniria agafant lloc al llarg del dia, però —previsiblement— voldria tornar a casa d’una manera no tan esglaonada com a l’anada. Després d’un any de preparatius, la decisió de posar un tren més, només un tren més, de Tarragona cap a Barcelona es va prendre la mateixa tarda del dia 12 i després de comprovar que durant tota la jornada els trens van anar molt plens. En declaracions a Catalunya Ràdio, Manel Nadal, que és el secretari de Mobilitat, va admetre que s’havien viscut situacions de "col·lapse" però que les previsions havien estat "adequades", cosa que resulta una contradicció en termes.
Davant de tot plegat, però, cal no oblidar que el nucli radiador de tot plegat torna a ser Renfe. De tota la jornada, l’única taca grossa a l’expedient va ser, novament, l’ovella negra de la mobilitat d’aquest país. Tant Adif com Renfe van admetre la mala gestió posteclipsi, però tampoc van especificar si, tal com van fer els CAP, Mossos o la policia local de Tarragona, es va mobilitzar personal extra. I com que no hi ha informació, el màxim que es pot fer és preguntar. Per exemple: es van cancel·lar vacances i permisos de maquinistes de Renfe per reforçar el servei com sí que es va fer en altres col·lectius públics? Es va preveure personal de reforç per impedir que els usuaris anessin a les andanes? Com és que aquella mateixa nit no va sortir cap portaveu com feia Antonio Carmona abans de ser destituït? Com és que en nom de Rodalies va sortir, l’endemà, el gerent d’operacions? On era Óscar Playà, director general de Rodalies, abans, durant i després de l’eclipsi? Les respostes segurament aniran sortint els pròxims dies, però una afirmació sí que és certa: qualsevol pla que tinguis, per bonic i mil·limetrat que sigui, Renfe te’l pot esguerrar: encara que siguis el mateix president de la Generalitat.