Un arbre sense branques és una simple soca despullada. Unes rames sense tronc, no s'aguanten per enlloc. L'arbre és la independència de Catalunya. Les branques serien aquelles estructures d'estat que tot país necessita: sanitat, ensenyament, transport públic, medi ambient, llengua, habitatge, cultura... i no poden flotar enlaire sense cap arrel que les sostinga. No té gaire sentit manifestar-se per uns trens dignes (rames) sense reconèixer que calen competències íntegres (arbre) i que estes no arribaran sense un estat propi. Qui vulgue fer fora Renfe, ha de fer fora Espanya, siga o no independentista.

L'Estat espanyol és lo responsable únic (a través de Renfe, Adif i els governs de torn a Madrid) de la desinversió sistemàtica que causa el drama ferroviari. Lo causant del problema no pot ser qui ara n'aporte la solució. Massa anys perduts. Cap credibilitat. Cal fer fora Renfe de les nostres vides, no és una qüestió únicament de retards sinó de supervivència, com a persones i com a país. Desvincular la independència de la lluita per les comunicacions és eternitzar la mancança i no voler reconèixer la realitat. Perquè no volem que els trens circulen com abans, volem que circulen com mai ho han fet: a hora i amb seguretat (cosa que sí que fan los Ferrocarrils de la Generalitat). No podem tornar a la normalitat que ells prometen perquè la seua normalitat és lo caos continuat.

Desvincular la independència de la lluita pels trens és no voler reconèixer la realitat. A la manifestació que exclou de l'equació la variable nacional, ja se li han adossat los cínics de PP i VOX 

Per a dissabte vinent, dia 7 de febrer, hi ha convocades dues manifestacions a Barcelona: la de l'Assemblea (ANC) i el Consell de la República, a les 12 h, i la de les plataformes ciutadanes, a les 17 h. La de les entitats independentistes va ser la primera que es va convocar i es va obrir a tothom. L'altra, capitanejada per les plataformes d'afectats i els sindicats, va aparèixer després, a remolc. Diràs que no té gaire lògica organitzar dues manifestacions per una mateixa causa. Sobretot perquè la primera ja englobava la segona. En tot cas, és la segona qui es desmarca de la primera. I si, tot i així, en volien fer una a banda, tenien 364 dies més. Una llàstima.

Siga com vulga, natros —los que apostem per la sobirania de Catalunya— podem anar a les dues convocatòries perquè ens aixopluguen tots los eslògans. No tothom pot dir el mateix. Ans al contrari: a la manifestació que exclou de l'equació la variable nacional, ja se li han adossat lo PP i VOX (cínics miserables) i ara ves i fes-los-en fora. Això, a la nostra, és impossible. Diuen que la de la tarda és més transversal, quan no hi ha cosa més transversal que l'abandonament i l'espoli d'Espanya cap a Catalunya, perquè afecta tant els qui defensem la independència com els qui la combaten, directament o vetladament. Potser feia temor que l'independentisme tornés al carrer amb força.

No dubto de la bona voluntat i la gran tasca de les plataformes ciutadanes (jo mateixa he estat portaveu durant set anys d'una d'elles, la de l'Ebre, que allà baix ja sabeu que els trens són un drama). Simplement, sap greu que alguns hagen caigut en lo parany de l'autonomisme i la falsa unitat, quan la resposta a tant de desgavell ha de ser estructural (un nou país) i no pas parcial (seguir desgovernats pels mateixos amb una empresa que canvia de nom). Perquè a l'anunci de l'1 d'octubre ja se'ns formulava una pregunta: vas nàixer amb la capacitat de decidir, hi renunciaràs? Perquè a la foto d'aquella publicitat ja hi havia dues vies i vam triar la guanyadora, malgrat que després alguns van descarrilar. I perquè ja no ens alimenten molles, ja volem lo pa sencer. Ja no ens servixen branques, ja volem l'arbre complet.