El mític poema de Martí i Pol ha vingut de sobte, com el reflex d'una memòria llunyana que desmenteix el desànim. Cada passa pel recorregut de la Diada és un vers que repica, un alè, un recordatori de la capacitat d'aquest vell poble de reinventar-se després de cada sotrac. "Aquesta remor que se sent...", i arriba gent d'arreu, les samarretes del "Som i Serem" tenyeixen de groc el paisatge, hi ha alegria, decisió, determinació. Tots ens sabem extraviats, fragmentats, encara enfadats, però hi som, un any més, refutant els mals averanys, invalidant les esperances dels que ens voldríem definitivament vençuts.
"Aquesta remor que se sent...", i el carrer contradiu el relat d'un president impostat i enterramorts que ofereix una Catalunya d'"ordre i calma" als seus amos, com a tribut de la conquesta. Però la remor transmuta les paraules: no és calma, senyor Illa, és ferida, i ens estem guarint. I ho respirem a l'ambient, hi som, no hem marxat, només ens hem replegat, com ho hem fet cada vegada que la piconadora de la història ens intenta destruir. Però sabem reconstruir-nos: tenim memòria a la pell.
Tots ens sabem extraviats, fragmentats, encara enfadats, però hi som, un any més, refutant els mals averanys, invalidant les esperances dels que ens voldríem definitivament vençuts
"Aquesta remor que se sent...", tanta gent, molta gent, la gent que cap altra causa aplega any rere any, malgrat la seducció d'un llarg cap de setmana, malgrat les dificultats estructurals, els partits confrontats, les entitats sota mínims, el líder a l'exili... i, tanmateix, la remor... És cert que encara n'hi ha molts que es mantenen en la distància, els errors acumulats, les lluites fratricides, les traïcions, massa fatiga, massa decepció. Però "aquesta remor que se sent"..., sí!, retorna les confiances, aplega les voluntats, calma els recels. I a més, us n'heu adonat..., el jovent, més joves que mai, els nets i fills que varen veure com estomacaven els seus avis i els seus pares, com s'esmunyien els somnis, com destruïen les esperances. Ho varen veure, ho varen viure, i ara hi són, com mai n'havíem tingut, voluntats noves arrelades en la densa història d'aquest poble nostre. Ells cusen de nou les nostres ferides, esmenen els nostres errors, ens empenyen a tornar a alçar-nos. Són el futur, que s'alça per desmentir les misèries del passat.
"Aquesta remor que se sent...", omple de paraules els silencis, esborra els somriures dels vencedors, desmenteix els il·lusos, ignora els indiferents, retorna el sentit de la lluita. És una remor que no sap d'estratègies, ni té lideratges closos, ni un relat definit, és només un murmuri creixent, un xiuxiueig, però en parar l'orella, és una simfonia sencera.
"Aquesta remor que se sent...", tot i que és cert que en els pitjors moments, quan ens sentim fatigats, decebuts, tal vegada espantats, la confonem amb un silenci, i creiem que tot s'ha acabat. Ho creiem, fins que parem de nou l'oïda i una Diada com la d'aquest divendres ens recorda que "tanmateix, la remor persisteix". Fem-la paraules, fem-la crits, fem-la joia, fem-la esperança.