Era tan poderosa que fins i tot nomenava bisbes. La reina Elisabet II tenia entre altres títols el de defensora de la fe. La cap de l’Església anglicana es prenia la religió molt seriosament, no només com un assumpte professional, sinó també personal. Dins de les seves atribucions hi havia el nomenament d’arquebisbes i bisbes de l’Església d’Anglaterra i presidia el Sínode General de l’Església. Una dona tan tradicional, amb conviccions fortes i d’un cristianisme rigorós, era una icona també dins de l’Església, una confessió, l’anglicana, que accepta dones ordenades en el seu si.

Amb la reina desapareix la líder religiosa (dona) més important del món, que també era un element cohesionador a escala religiosa, en el diàleg ecumènic i en el diàleg interreligiós

Aparentment, podem entrar en una església anglicana i confondre-la amb una de catòlica, menys quan irromp a l’altar una capellana. El títol de defensora de la fe és una concessió que va fer el Papa a l’aleshores Enric VIII i que s’ha anat perpetuant en els segles. Quan Enric VIII va trencar amb l’Església catòlica i es va autoproclamar cap de l’Església anglicana, va conservar aquest títol pontifici. A la mort de la reina, el papa Francesc ha destacat el seu “amor incansable pel bé”. La reina era cristiana, però tenia molt d’interès en les altres religions, les coneixia i encoratjava la seva existència. Ha sobreviscut a set papes. En una de les seves trobades amb el papa Francesc, el 3 d’abril de 2014, la reina va obsequiar el pontífex amb un cistell amb productes locals: nacionalisme de bracet de la religió. La fe de la reina no era un secret: anava a missa, resava, llegia la Bíblia, feia discursos on confessava que intentava orientar la seva existència segons els ensenyaments de Jesucrist. No totes les monarquies exposen les seves conviccions com aquesta reina, que va viure en el si de la Comunió Anglicana escàndols i desercions, caiguda de privilegis imperials i disminució de les tropes, però ella assistia impassible als canvis que succeïen en aquest món, on estem de trànsit.

La fe de la reina d’Anglaterra és una de les característiques menys subratllades de la seva persona i un dels atributs més enyorats dins l’Església anglicana, que no només ha perdut la seva indiscutible cap sinó un exemple que els costarà recuperar, tot i que estaven preparats per a aquest desenllaç. Amb la reina desapareix la líder religiosa (dona) més important del món, que també era un element cohesionador a escala religiosa, en el diàleg ecumènic i en el diàleg interreligiós. No en va l’imam Quari Asim, que presideix el Consell Assessor Nacional de Mesquites i Imams al Regne Unit, l’ha definit com una dona que simbolitza "l’esperança, la integritat, l’estabilitat i la unitat" i el rabí Sir Jonathan Sacks la recorda com una “benedicció” i una “defensora” també del judaisme. El president de la Conferència Episcopal d'Anglaterra i Gal·les, el cardenal Vincent Nichols —catòlic—, després de recordar que la reina ha estat inspiració per a ell i per a tants, n'ha destacat l'estabilitat i compassió, no sense desitjar llarga vida al rei: God save the King.