"A qui beneficia el crim, aquest és el seu autor"
Luci Anneu Sèneca

Repassant les circumstàncies de la cinquena ruptura d'un acord per a la renovació del CGPJ per part del Partit Popular, he recordat una antiga cançoneta gal·lesa. Diu la cobla que per un clau es va perdre una ferradura i per la ferradura, un cavall i pel cavall, un cavaller i pel cavaller, una batalla i per la batalla, un regne. Al final tot només per un clau.

On és el clau? A qui perjudica que aquesta anomalia institucional es prolongui en el temps de forma insostenible? Com es trenca un acord sobre una cosa per una altra —la reforma del delicte de sedició— que ja s'ha desestimat com a causa de ruptura? Perquè això és exactament el que pretén establir en el seu relat el PP, que va ser la seguretat que es reformaria la sedició el que va provocar la ruptura. Però això no pot ser cert, almenys en aquests termes, ja que la mateixa portaveu Cuca Gamarra havia declarat públicament, amb bon criteri, "són dues qüestions diferents" en les quals "el PP té un paper diferent". De manera que sabem que 72 hores abans de la ruptura, els populars desvinculaven una cosa de l'altra.

Què va passar en aquells tres dies?

Els proposo que deixem de mirar cap a on assenyala el dit d'uns i d'altres i ens cenyim al que fefaentment se sap. En concret, i segons les meves fonts, que hi ha molts interessos personals i no només en el PP, sinó també en el Tribunal Suprem i en el mateix CGPJ. Pot ser que també en el govern espanyol. Seguim la pista de qui seria perjudicat per un pacte ampli, com el que ens han avançat, que inclogués mesures com la impossibilitat de posar sentències en almenys dos anys després de mantenir un càrrec polític o l'acceptació tàcita que la reforma del delicte de sedició és una activitat legislativa que no té res a veure amb el que es tractava i que s'haurà de veure quan arribi al Congrés.

Cui nocet? A qui perjudicava aquest acord?

Les meves indagacions condueixen a una frase clau que el mateix González Pons ha deixat caure en una entrevista a un mitjà molt conservador. Una frase que ha quedat allà, sense més ni més, com una cosa innocent o òbvia, però que no ho és. Diu el negociador en cap que coneix la frustració que existeix a la judicatura per aquest nou acord avortat PERÒ i atenció al però, "però totes les persones del Tribunal Suprem que vaig consultar coincidien que no es podia intentar restablir la independència judicial amb el pacte amb el PP al mateix temps que aquesta independència judicial era llançada al fang amb el pacte amb ERC [sedició]".

González Pons ens revela de forma gairebé pornogràfica que els magistrats del Tribunal Suprem amb qui "consulta" el Partit Popular fan política. Aquests magistrats adopten posicions que els estan vedades, com valorar iniciatives legislatives o ponderar la capacitat de pacte parlamentari o legitimar uns partits sí i d'altres no. No acaba allà la cosa. Continua el negociador oficial. "El pacte amb ERC per rebaixar el delicte de sedició, d'una banda, humilia el Tribunal Suprem. De l'altra, desautoritza el Tribunal Suprem i, finalment, li resta independència".

Un magistrat fa la seva feina en consciència i després la deixa anar sense que hagi de realitzar cap acció subsegüent per assegurar-se que tribunals per sobre d'ell o institucions com l'indult no modifiquin el seu dictat. Tu treballes i després si indulten o reformen la llei, simplement ni és la teva feina, ni la teva competència, ni el teu problema.

Cal conèixer molt bé aquests senyors per tenir clar d'on es dolen els magistrats del TS, que sempre han tingut a gala i han procurat deixar clar que a ells no els tus ningú. Fixin-se que el 2004 van arribar a condemnar —sí, a condemnar—, onze magistrats del Tribunal Constitucional a indemnitzar un advocat per posar-los al seu lloc. D'aquesta confessió de González Pons es dedueix que aquests senyors han pres a títol personal l'assumpte de les condemnes dels polítics catalans. Ja ho van demostrar amb el tema dels indults. Fins on jo arribo, un magistrat fa la seva feina en consciència i després la deixa anar sense que hagi de realitzar cap acció subsegüent per assegurar-se que tribunals per sobre d'ell o institucions com l'indult no modifiquin el seu dictat. Tu treballes i després si indulten o reformen la llei, simplement ni és la teva feina, ni la teva competència, ni el teu problema.

Resulta que per a aquests magistrats del Tribunal Suprem que parlen en privat i en secret —mai no sabem els seus noms— amb els polítics, l'ús de la capacitat legislativa per part d'un, dos, tres o més partits polítics és "una humiliació". Per què hauria d'humiliar-te que si tu vas aplicar una norma posteriorment la sobirania popular la reformi? La teva única missió és sotmetre't a l'imperi de la llei, no fer-la ni impedir que es faci. Després de la reveladora paraula "humiliació" arriba l'altra terrible por, la de la "desautorització". Un tribunal mai no és desautoritzat per les reformes que el legislatiu faci, ni tampoc per un indult. Jutjar i executar el que s'ha jutjat, totes les altres coses li han de ser alienes.

Així que aquí tenen els seus claus, parteix dels que van clavar la tomba de l'acord, dit per qui pot dir-ho. I com són senyors del Tribunal Suprem, fins i tot responsables de les associacions judicials que saben el que està passant callen. Jo no. És evident que hi ha jutges del TS fent política i això sí que és inadmissible i això sí que els desautoritza. La frase final que una reforma legislativa "els resta independència", només pot remetre'ns a aquesta concepció anòmala que alguns tenen de la independència judicial, que no passa per la independència de criteri de cada magistrat, sinó per una espècie de república judicial independent.

N'hi ha més. L'acord incloïa un període de cadència abans de tornar a incorporar-se d'un càrrec públic a la jurisdicció. Fossin dos anys o fossin més. Què creuen que van pensar tots els jutges que ara mateix estan en política? Tots els que podrien quedar-se sense aquest càrrec l'any que ve que hi ha eleccions. Tal com són les coses a l'Audiència Nacional podrien coincidir jutjant l'exministre de Justícia, Campo, que ja ha tornat, el ministre d'Interior, Grande-Marlaska, i el conseller de Justícia d'Ayuso, Enrique López. Quin deliri de tribunal! No són els únics. Hi ha consellers de diferents comunitats, secretaris d'Estat com Victoria Rosell i molts altres que es veurien afectats per una norma que, sens dubte, no els interessa.

Tampoc a tots els actuals vocals en funcions eternes del CGPJ no els interessa que això acabi. No sens dubte als que s'embutxaquen un sou de més de cent mil euros a l'any, que no tindrien ni de broma en la seva destinació judicial, i que han de trobar tota mena d'excuses íntimes —"no podem abandonar el nostre deure"— per no acceptar la dimissió en bloc que deixaria sense quòrum l'òrgan. Juntament amb ells, càrrecs discrecionals, caps de servei i tants altres que fa quatre anys de més que estan a les seves posicions i que no tenen gens de pressa per perdre'ls.

A això afegeixin la qüestió política. El sector dur del PP considera que no se li ha de donar cap aire a Sánchez i que permetre que aconsegueixi aprovar els seus últims Pressupostos Generals de l'Estat és un error tàctic. Així que exigir que s'escrigui que no hi haurà reforma del delicte de sedició és tant com fer la traveta als pressupostos. Per la seva part, ERC estira d'aquest cable per anotar-se el seu gol, encara que ja no beneficiaria els seus membres sinó Puigdemont, que ja ha manifestat que no vol ser beneficiari que els seus rivals es beneficiïn a costa d'ajudar-lo. Per completar la coctelera afegeixin l'interès d'Ayuso i els seus mariachis a marcar-li el ritme a Feijóo i apuntar-se'l, tant que han arribat a filtrar el missatge mitjançant el qual l'haurien pressionat.

Si es tracta de clavar la tapa d'un taüt, creuen que els he donat prou claus? No es preocupin. És segur que n'hi ha més. Només cal plantejar-se a qui perjudica personalment que això s'arregli. Una puntada de peu i en surten centenars.