Hi ha dates que no canvien res i dates que es limiten a certificar el que ja havia canviat. El 2 de juliol, a petició de la Fiscalia Anticorrupció, el jutge Santiago Pedraz va citar com a investigats la directora general de la Guàrdia Civil, Mercedes González, i el director adjunt operatiu, el tinent general Manuel Llamas, per prevaricació i obstrucció a la justícia en la causa de les clavegueres del PSOE. Declararan el 16 de juliol. Convé fixar el que això significa abans que el soroll ho devori: la direcció política i la cúspide operativa del cos que investiga la delinqüència, per tant, també la corrupció de l'entorn del Govern està imputada per obstaculitzar, precisament, aquestes investigacions. No és un episodi més de la crònica judicial de la legislatura; és la fotografia d'un Estat els anticossos del qual han estat desactivats des de dins, primer colonitzats, després desactivats.
Els fets que sostenen la imputació no requereixen adjectius. Una relació personal i reiterada entre la directora general i Leire Díez, anterior al seu nomenament i mantinguda després de la seva presa de possessió, el 17 de setembre de 2024: almenys tres reunions presencials i múltiples contactes per missatgeria instantània, coincidents en el temps amb la campanya orquestrada per desacreditar la Unitat Central Operativa i el seu responsable de delinqüència econòmica, el tinent coronel Antonio Balas, que és qui instrueix policialment els assumptes que afecten el cercle personal i polític del president. Dit en una frase: qui havia de protegir els investigadors mantenia tracte fluid amb qui treballava per destruir-los.
He sostingut en aquestes pàgines que la claveguera no és un excés ocasional sinó un mètode, i que la seva gravetat no resideix en cap baula aïllada, sinó en la cadena completa. La imputació de la cúpula de la Guàrdia Civil confirma aquella tesi, però afegeix una cosa més greu: demostra que el sistema manca de mecanismes per defensar-se quan el mètode s'aplica des del vèrtex del poder. I això obliga a aixecar la vista del cas concret i mirar el disseny.
Sánchez ha portat el presidencialisme de fet que la mateixa Constitució afavoreix fins a un cesarisme pur: una forma d'exercir el poder en la qual el partit és el líder, el Govern és el líder i les institucions es divideixen entre les pròpies i les enemigues
El règim del 78 va néixer d'un acord, i aquesta és alhora la seva virtut històrica i el seu defecte estructural. Els qui van redactar la Constitució no construïen una arquitectura de contrapesos pensada per resistir un executiu deslleial; buscaven un text que poguessin signar, alhora, els hereus del franquisme, l'oposició democràtica i els llavors anomenats nacionalismes perifèrics. La prioritat era l'acord possible, no l'equilibri robust. Per això l'edifici té les juntes segellades amb un material que cap norma garanteix: la lleialtat institucional dels seus ocupants. Al fiscal general de l'Estat el nomena el Govern, i d'ell penja jeràrquicament tot el Ministeri Fiscal. El Consell General del Poder Judicial es reparteix entre els partits des del 1985. Les direccions de la Policia i de la Guàrdia Civil són càrrecs de designació política sense cap estatut que els blindi davant de qui els nomena. El CNI depèn orgànicament de qui podria ser el seu objecte d'interès. Res d'això va ser una distracció: va ser el preu perquè tots signessin. Els constituents van donar per fet que cap president s'atreviria a accionar simultàniament tots aquests ressorts en benefici propi, perquè el cost polític resultaria insuportable. Aquesta presumpció va funcionar, mal que bé, durant quatre dècades. Ha deixat de funcionar.
Ha deixat de funcionar perquè Pedro Sánchez ha portat el presidencialisme de fet que la mateixa Constitució afavoreix —investidura personal del candidat, moció de censura constructiva, control ferri del grup parlamentari— fins a un cesarisme pur: una forma d'exercir el poder en la qual el partit és el líder, el Govern és el líder i les institucions es divideixen entre les pròpies i les enemigues. Amb l'assessorament —o el concurs, la instrucció ho anirà precisant— de José Luis Rodríguez Zapatero, avui també investigat, Sánchez ha entès millor que ningú la lliçó que el disseny del 78 va deixar escrita en tinta invisible: a Espanya els contrapesos depenen que el president accepti tenir-los. Si no ho accepta, no passa res. No hi ha mecanisme que obligui a cessar una directora general imputada, ni a apartar un ministre desmentit pels seus propis subordinats, ni ressort que forci un Govern acorralat a convocar eleccions. El sistema confiava en la vergonya, i la vergonya ha resultat ser derogable.
A aquesta fallada estructural se n'hi suma una altra de solució molt més complexa, perquè no es corregeix reformant lleis: la fallada moral. Tota democràcia conserva un últim contrapès que no figura en cap text legal, que és la reacció de la ciutadania. Quan fallen els frens institucionals queda la sanció social: el carrer i el vot. Aquest contrapès també ha estat neutralitzat, i no espontàniament. Un ecosistema mediàtic sòlidament finançat des de la Moncloa —publicitat institucional, subvencions, esdeveniments, favors regulatoris— ha aconseguit que un sector important de la societat processi cada revelació no com una evidència sinó com un atac, i cada imputació no com un fet processal sinó com una maniobra de l'enemic. Orientada així, aquesta part de la ciutadania no només no reacciona: reacciona en sentit contrari, blindant el poder davant l'escàndol. La desfeta institucional se sosté sobre una desfeta moral.
El règim del 78 complirà cinquanta anys el 2028 i tot indica que arribarà a aquesta data convertit en un sistema on els àrbitres estan imputats, els ministres desmentits i els ciutadans dividits en dues meitats que ja ni tan sols comparteixen els fets
L'exemple més acabat d'aquesta desfeta té nom: Fernando Grande-Marlaska. El ministre de l'Interior va negar dues vegades —el juliol de 2025 al Congrés i el passat 28 de maig, "taxativament", davant els periodistes— que la seva directora general s'hagués reunit amb Leire Díez. Ho van desmentir els informes de la UCO i ho va desmentir la mateixa directora, obligada a reconèixer tres reunions en un comunicat oficial. Imputats ara la directora i el DAO, el ministre es nega a cessar-los i proclama la seva "confiança" en tots dos. Qui així actua va ser magistrat de l'Audiència Nacional i conserva la seva plaça en la carrera judicial. La pregunta es formula sola: si això és el que fa com a ministre —sostenir davant el Parlament el contrari del que consta en els informes dels seus propis subordinats—, quina classe de jutge va ser i, sobretot, quina classe de jutge serà el dia que torni a asseure's en un tribunal a exigir a altres la veritat que ell no practica?
La suma d'ambdues fallades —l'estructural i la moral— produeix una situació inèdita: una debacle institucional sense sortida institucional. No hi ha aritmètica per a una moció de censura, no hi ha mecanisme jurídic que forci unes eleccions i no hi ha pressió social suficient per provocar una dimissió. La legislatura pot esgotar-se, senzillament, perquè res obliga al contrari, i ja vaig escriure en el seu moment que Sánchez no convocarà eleccions mentre el calendari judicial avanci més de pressa que l'electoral. Però convé no enganyar-se amb el consol del calendari: si l'aparell mediàtic i la fragmentació dels seus adversaris permeten a Sánchez revertir l'hecatombe que avui dibuixen les enquestes, aquest estat de coses no acabarà amb la legislatura; es prolongarà una altra legislatura més, ja sense ni tan sols l'aparença d'excepcionalitat. L'excepcional haurà passat a ser el règim mateix.
El règim del 78 complirà cinquanta anys el 2028 i tot indica que arribarà a aquesta data convertit en una altra cosa: no en la democràcia homologada que prometia, sinó en un sistema on els àrbitres estan imputats, els ministres desmentits i els ciutadans dividits en dues meitats que ja ni tan sols comparteixen els fets. No l'haurà enderrocat cap enemic exterior ni cap ruptura revolucionària: l'haurà buidat per dins qui va comprendre que un pacte sense contrapesos només obliga a qui vol complir-lo. Reconstruir això —si és que es reconstrueix— exigirà alguna cosa més que un canvi de govern: exigirà assumir que l'acord de 1978 va resoldre el problema del seu temps, la sortida del franquisme, i va deixar sense resoldre el nostre, que és com defensar la democràcia de qui governa. Aquesta tasca no la farà qui ha demostrat saber viure sense contrapesos. Ens tocarà als altres.