La gràcia del pacte d’amnistia entre Convergència i el PSOE és que, si bé no ha posat fi al processisme (que, com tota religió, continuarà existint mentre hi hagi creients), l’acord ha clarificat d’una vegada per totes que els partits catalans han renunciat a la independència i tornen a formar part activa de les estructures administratives d’Espanya. Tot això, en el fons, havia començat en l’instant precís en què Puigdemont i Junqueras van desentendre’s del referèndum i el Molt Honorable 130 suspengué la DUI apel·lant a una mediació internacional que només havia vist en somnis. La resta del vodevil —incloses unes eleccions on Puigdemont va tenir la barra de prometre als ciutadans que, en cas de guanyar, tornaria ungit com a president legítim— és el producte lògic d’aquell incompliment amb els electors catalans i el Parlament. L’amnistia és, al capdavall, el rebut final de la rendició.
El PSOE ha redactat una butlla pontifícia de la mateixa forma que va impulsar l’Estatut del 2006, amb la tranquil·litat que (tot i l’aprovació del Congreso), els jutges faran el possible per modificar-la a la carta i, en el fons, la mateixa administració socialista no tindrà cap mena d’incentiu per complir-ne ni un sol punt. Pedro Sánchez només ha permès que Puigdemont pugui tornar a Catalunya quan aquest ha accedit a fer-ho adaptant-se als seus termes. Hi ha un mètode infal·lible per ensumar quan un convergent t’aixeca la camisa, consistent en detectar-li les metàfores marines i els adjectius grandiloqüents: quan Puigdemont va demanar un “acord històric” al PSOE, ja es veia que l’ale hop en qüestió implicaria renunciar al referèndum i tornar a la sempiterna discussió de la “personalitat” específica del país en el marc de l’encaix autonòmic espanyol.
El presidente espanyol sap que la Generalitat és un òrgan administratiu sense cap mena de poder, amb la qual cosa —de cara a allargar la legislatura— ja li va bé anar regalant dosis de metadona als catalans
Si feu un poc de memòria, tot aquest tipus de metafísica és exactament la mateixa retòrica que socialistes i convergents van mantenir abans de l’aprovació del text original de l’Estatut d'Autonomia. Com recordava molt bé ahir mateix l’Enric Vila, la intenció de Sánchez (compartida per gent com Artur Mas o José Montilla) és la de retornar a l’acord entre Catalunya i el PSOE que havia ideat Pasqual Maragall. L’operació ja és prou coneguda: vist que la dreta no permetrà un canvi a la Constitució del 78, el nou règim del 2023 voldria acostar-se al text estatutari a còpia d'anar cedint competències a la Generalitat d’una forma tranquil·la i silenciosa (a la basca, per entendre’ns ràpidament). Pedro Sánchez és un polític intel·ligent i creu que, si ha sobreviscut a la revolta que els indults i l’amnistia han causat dins la dreta castellana, això de mig regalar-nos Rodalies serà una afer de pur tràmit.
En el fons, Sánchez està aprofitant molt bé la feina bruta que el PP (i el seu mateix partit) van ordir amb el 155. El presidente espanyol sap que la Generalitat és un òrgan administratiu sense cap mena de poder, amb la qual cosa —de cara a allargar la legislatura— ja li va bé anar regalant dosis de metadona als catalans. Fixeu-vos si els nostres enemics són uns catxondos, perquè això sí que ho tenen, que a Sánchez fins i tot li ha acabat fent gràcia això d’incloure Laura Borràs a l’amnistia. Perdonant la meva estimada Lauríssima, el socialista ve a dir als catalans que ja els està bé que irrompin a la política per fer trapis (i deixar-ho escrit en un correu electrònic), perquè mentre no facin la independència ja és normal això de dedicar-se a ordir corrupteles de tres al quarto dins l’administració. El retorn de la Convergència que confon la pàtria amb els negocis és una garantia d’estabilitat.
Pel que fa al president Puigdemont, hom no pot deixar de sentir compassió per un home que ha acabat rendint-se a un preu baixíssim i acceptant tornar al país sense cap mena d’èpica i amb l’únic incentiu de fer de crossa al PSOE per atenuar la pulsió autocràtica de la dreta madrilenya. El president 130 és la millor imatge d’aquesta nova etapa històrica del país, el règim del 2023, un acord amb el mateix nivell de cinisme que el del 78 però sense cap mena de mística, protagonitzat per una classe política d’un nivell alarmantment ínfim. Per sort, els catalans (en especial, els més veterans) guarden a la memòria totes les concessions posteriors al franquisme. Ara que es torna a segellar Espanya en fals, caldrà recuperar els llibres d’en Xirinacs i muscular el guaret de l’abstenció perquè d’aquest fang en surti alguna rosa. Per sort, el futur del país torna a estar a les nostres mans.