Benvolgudi catalani de vint-i-pocs anys,
No sé si te'n recordes de mi, però ens vam conèixer l'onze de setembre de 2013, concretament al tram 326 de la Via Catalana a l'altura de Sant Cugat Sesgarrigues. Jo sí que me'n recordo de tu i de la foto que vas fer-nos als meus amics i a mi, que aquella tarda estàvem alegres i combatius com aquell vers de Vicent Andrés Estellés que segurament no hauràs sentit mai. Vam demanar-li el favor a ta mare, però a tu et feia il·lusió disparar, potser perquè aleshores la canalla de primària encara no teníeu mòbil i veure'ns somriure mentre et dèiem Lluís allargant les is va ser per a tu un joc. La foto va quedar torta i borrosa, però no t'escric per això. T'escric perquè ara t'apropes a l'edat que jo tenia aleshores i dilluns, a l'Arc del Triomf de Barcelona, em va fer il·lusió veure't una dècada més tard aplaudint un discurs sobre Guillem Agulló abans del concert de Figa Flawas muntat per Òmnium.

Ni tu em vas reconèixer ni segurament te'n recordaràs d'aquella instantània, ja que la gent de la teva quinta sou més àgils i més frescos precisament per això: perquè a l'esquena no hi dueu la motxilla del passat i el pes de tots aquells dies històrics que ara no són res més que una gigafoto. O per a alguns, una cicatriu. Els de la meva edat aleshores érem prou joves per no implicar-nos en tot plegat massa endins fins a cremar-nos i, a la vegada, prou grans per creure'ns fermament que ara és l'hora. Nosaltres, que vam aprendre a beure i fumar amb la música combativa d'Inadaptats, Obrint Pas o Pirat's Sound Sistema, som els fills dels que van créixer escoltant la Nova Cançó. Vosaltres, que sou els fills dels que l'any 91 omplien el Sant Jordi en el gran concert del Rock Català, vau créixer escoltant Manel, Els Amics de les Arts o Txarango al cotxe. Som tots hereus dels mateixos hereus, per això ara escolteu música urbana en català de manera natural, igual com abans vam escoltar rock, punk o rap en la nostra llengua amb tota la naturalitat del món.

Sí que et dic que nosaltres fa deu anys érem més idealistes que vosaltres, autèntics professionals d'una mena de nihilisme que és tan nihilista que dóna el tomb. Hi ha un vers de "Barras Warras", la meva cançó preferida de Mushkaa, que per exemple ho deixa claríssim: "Vam quedar per veure Netflix i vam veure Netflix", diu, que és com dir que es pot ser especial fent simplement allò que un s'espera que farà. Algú de la meva edat hauria escrit "Vam quedar per veure Netflix i vam acabar veient sortir el sol des del Cap de Creus", per això hi ha tanta gent més gran que tu que encara ens parla amb proclames martipolianes —o inclús salvadorallendistes— i recorda aquells onzes de setembre multitudinaris o el Primer d'Octubre amb una profunda nostàlgia: pel dolor del que hauria pogut ser i finalment no fou, que és un temps verbal que ja sé que no fas servir però que a un home amb bastó com jo, com comprendràs, li escau.

Quan dilluns vas veure'm i vas fer cara de no haver-me vist mai, sé que vas pensar que sóc un senyor gran. Algun dia entendràs que fer-se adult és comprendre que el temps lliure no es viu, sinó que s'escura, per tant, deixa'm dir-te que l'altre dia, escurant els meus trenta-quatre anys a Menorca, vaig menjar-me una pedra en una cala màgica d'Es Mercadal i vaig trencar-me el segon dit del peu, per això ara vaig coix i camino amb el bastó de la meva besàvia. En realitat vaig sentir-me gran dilluns entre penya de la teva edat, amb bastó, però vaig sentir-me'n també sense ell fa unes quantes setmanes cada cop que cantava la tornada del "Tu juru Ju" en un concert de Julieta, ja que potser és cert que porto arracades d'aro i sé què vol dir el verb stalkejar, però també és cert vaig néixer quan encara existia la Unió Soviètica. No et confonguis, però. Sóc d'una generació que a l'esquena sí que hi porta el pes del Procés, però a qui també van robar-li la il·lusió, igual que a tu, per això ens vam retrobar a Urquinaona l'any 2019, on seguíem portant-nos deu o quinze anys de diferència però estàvem més a prop que mai. 

Els de la meva quinta que no vam cremar-nos del tot aleshores, t'ho prometo, procurem ser avui aliens al dol i continuem vacunats contra el desànim, contra l'unilateralisme màgic i contra el putaramonetisme 2.0. De fet, si t'he de ser sincer, la meva millor vacuna ha estat conèixer la gent de la teva edat gràcies a ser entrenador d'un equip femení de futbol sala de noies com tu, de vint, vint-i-dos i vint-i-pocs anys. Gent poc polititzada i que diu 'eing?' quan parles de Josep Rull o Carme Forcadell, que no escolta el Basté a la ràdio i que amb prou feines mira TV3 si no fan Eufòria. Amb elles m'he acostumat a escoltar 31 FAM o The Tyets al vestidor abans dels partits i també a entendre que per a vosaltres tot és fugaç perquè el passat no existeix, el futur no importa i el present ja no existirà d'aquí a dos segons. Per això no publiqueu posts d'Instagram, sinó stories que s'eliminen un dia més tard, com tampoc envieu fotos normals per uàtzap, sinó imatges que només poden veure's una vegada. Amb vosaltres, sobretot, he entès que per ser lliure i mirar endavant no puc passar-me el dia gastant energies mirant enrere, lamentant-me pel que no vaig fer bé o fustigant-me per si ho podria haver fet millor.

Crec, sincerament, que en aquesta amnèsia permanent per un passat que vas viure quan no aixecaves un pam de terra hi ha la força pel futur que viuràs tu, i els teus fills, i els teus néts si n'arribes a tenir. Potser el català que parlarem aleshores serà pitjor del que es parla avui, que a la vegada és molt pitjor que el que es parlava fa trenta anys, sí, però t'he de confessar que prefereixo mil cançons catalanes de perreo plenes de castellanismes abans que arraconar el català a una cosa folklòrica i regional. És a dir, a una cosa petita, que és el contrari del que la gent de la teva quinta esteu fent, fins i tot sense adonar-vos que ho feu. Per què creus que tots els partits, entitats i mitjans de comunicació van bojos per connectar amb vosaltres, si no? Sou vosaltres qui dia rere dia ens feu veure que el nostre món de sempre ja ha caducat i que la llengua i la cultura tenen dues opcions davant d'això: adaptar-s'hi, abraçant la creativitat i batallant contra els puristes, o no fer res i permetre que el castellà o l'anglès s'ho mengin tot.

És per això que aquesta setmana, a part de mirar setanta-tres vegades el videoclip d'Aurora, he llegit també la Guia gramatical del llenguatge no binari (DD.AA., Raig Verd, 2023), ja que escriure 'ellis' en comptes de ellxs o they és també fer país, sobretot quan un de cada quatre menors de vint-i-cinc anys al món afirma no sentir-se ni home ni dona. La llengua ha d'avançar tan ràpid com la societat, per més difícil que sigui, per això també dilluns no vaig anar a plaça Espanya, on els líders de la revolució dels somriures van continuar liderant la revolució dels planys, i vaig preferir anar al passeig Lluís Companys per xalar amb Figa Flawas al costat de milers de joves com tu que potser no recordeu que un dia vau ser a la Via Catalana. Joves que potser no sou independentistes o que inclús no parleu català diàriament, d'acord, però que, en canvi, ompliu avingudes ballant reggaeton en la nostra llengua, i creu-me que d'això també va el futur. El nostre futur. Com diu la cançó, doncs, que no s'acabi.

Atentament,
Un senyor gran amb bastó