A mesura que el bitxet groc de Wuhan faci figa, veurem si els catalans són capaços de distingir entre la derrota dels polítics i el seu futur personal. Veurem quin gruix de població és capaç de prescindir del soroll i d’aprofitar els recursos que Europa encara ofereix per viure sense demanar perdó. El futur del país torna a dependre de manera dramàtica de l’esperit emprenedor i de la independència de criteri dels seus habitants.
La darrera temporada de Girlfriend Experience explica força bé per on aniran els grans negocis extractius, a partir d’ara. Amb la intel·ligència artificial cada cop resultarà més barat segmentar sectors massius de població i esclavitzar-los a través dels seus problemes mal resolts i dels seus atavismes històrics. Em sembla una decisió molt ben pensada que Jordi Puigneró sigui el membre més important de JxCat al nou govern.
La Generalitat ja només és una agència d’explotació de dades i de representació del poder espanyol a Catalunya. La imatge i el currículum de Pere Aragonès són ideals per representar la pèrdua de poder de les institucions. Però Puigneró és el polític convergent perfecte per aplicar el 1984 que la burocràcia de Madrid necessita per resistir sense patir l’estrebada de la globalització.
El bitxet groc de Wuhan ha acabat de rematar el món analògic i la superconselleria del vicepresident ha de fer la feina de control del territori que abans feien la Guàrdia Civil i els Mossos. Puigneró parla d'independència i de gestió. Però la guerra que hi ha muntada al voltant del seu partit és una lluita descarnada pel control dels beneficis que se suposa que han d’oferir les noves tècniques de manipulació que ell controla.
Em sembla que els catalans no responen als discursos tecnocràtics com abans, perquè comencen a intuir que l’única cosa que la Generalitat pot tecnificar és l’extinció del seu país
Com vaig explicar a propòsit de les eleccions, la marca JxCat es dedica a recollir els vots, però qui talla el bacallà en el món de Convergència és el PDeCAT del comte de Godó. Després d’una dècada de promoure polítics derrotats, el comte creu que, finalment, podrà imposar els seus interessos a través de la força embrutidora de Madrid, com ha fet sempre la seva família. Els fitxatges de Martí Blanch i de Toni Aira són el darrer fruit d'aquesta idea tan eficaç i tan suada.
La Vanguardia fa una dècada que tira de rendes, bressolant-se en l’agonia d’El Periódico, però des de fa un parell d’anys s’ha lligat tant al prestigi de l’autonomia que podria acabar com el Titanic, fent una neteja èpica de vividors. De moment, el discurs de la gestió només el compren els articulistes i els polítics contractats per fer-lo. La situació és tan desesperada que fins i tot Jordi Pujol ha sortit a la palestra per mirar d’humanitzar el discurs polític amb la seva prosa de caminador.
Em sembla que els catalans no responen als discursos tecnocràtics com abans perquè comencen a intuir que l’única cosa que la Generalitat pot tecnificar és l’extinció del seu país. Puigdemont, cada dia més acorralat a Waterloo, ho aprofita per mirar de revifar el discurs de l’autodeterminació i per festejar amb les desferres de Primàries. A mesura que tot falli, tornarem a sentir a parlar de Referèndums i serà com assistir un concurs retòric de gallines sense cap.
La millor política que poden fer els catalans és anar a la seva i deixar que els periodistes comprats i els polítics vençuts es barallin entre ells i parlin sols com si fossin bojos. Els comissionistes ja no saben d’on treure els diners i es tractaria que els catalans no fóssim els darrers europeus a veure-ho. Els bitxet groc de Wuhan ha enterrat molts paradigmes i durant una temporada el factor que marcarà la diferència serà l’anomenada economia creativa, és a dir, la creació de productes tangibles.
Només si la base del país s'adapta al món que ve més ràpid que les seves institucions de nyigui-nyogui, tornarem a tenir l'ocasió de recuperar la política.