Germà Bel sap perfectament què fa quan treu a passejar els draps bruts de Junts pel Sí. Dissabte passat, en una entrevista, l’economista i exdiputat comenta els mesos de setembre i octubre del 2017. En comptes de parlar d’engany, Bel parla obertament d’incompetència. “Pensava, i penso, que vam ser uns incompetents. I que l’única manera que tenia la direcció de l’independentisme de sortir-ne era assumir la responsabilitat per incompetència”. És el que diu algú coneixedor que la barroeria, la curtor, la ineptitud o la niciesa són més fàcils de perdonar que la malícia de qui entabana. La incompetència va lligada a les persones que l’exerceixen i se soluciona canviant els negligents per gent més competent. Votant algú altre. Artur Mas, Carles Puigdemont, Quim Torra i l’ara mateix president Aragonès són la mostra que el problema és més profund, atès que després de la consulta del 9N, de les eleccions plebiscitàries, de l’1 d’octubre, de la DUI i del mentrestant de la taula de diàleg, Catalunya encara és una autonomia espanyola. Traslladar el debat al pla de les competències és trampós perquè el deslliga de la intencionalitat i l’estiba cap a les circumstàncies, que són la matèria prima de les excuses de mal pagador.

Bel i Llach tenen ara la mateixa feina dels qui a poc a poc tornen al discurs de la confrontació amb l’Estat: crear un estat d’opinió on tots els qui tenen l’ego ferit perquè s’ho van creure puguin recol·locar-se la pebrotera i creure-s’ho de nou

Bel no és el primer que fa pornografia de l’autocompassió públicament. Abans ja l’havia fet Lluís Llach, que també va dir que l’havien enganyat. Llach i Bel formen part del grup d’independents que va acceptar servir de decoració en un Parlament que havia de fer la independència. Germà Bel diu a l’entrevista que “nosaltres vam tenir el paper de fer bonic. Ho entenc durant divuit mesos, però repetir era un error”. Llavors també va ser un error, perquè no pots entrar al Parlament amb una llista electoral on tenen presència els dos grans partits independentistes i esperar que et facin servir d’alguna cosa més que d’embellidor. Bel i Llach tenen ara una altra feina, la mateixa dels qui a poc a poc tornen al discurs de la confrontació amb l’Estat després d’haver-se empassat cadascun dels xantatges emocionals amb presos i exiliats: crear un estat d’opinió on tots els qui tenen l’ego ferit perquè s’ho van creure puguin recol·locar-se la pebrotera —figuradament— i creure-s’ho de nou. No pot ser que tothom fos enganyat, però. Per a ser enganyat hi ha d’haver algú que enganyi i Bel ho sap. Per això quan diu “vam ser uns incompetents” s’espolsa les seves puces i les dels altres, i evoca una mena de redempció grupal on ningú ha de retre comptes per no haver volgut fer la independència.

La intenció és deixar que des de fora els facin l’autocrítica que des de dins no volen exercir per no assumir-ne els costos electorals

Per reconduir la ràbia antipolítica que això ha generat, els partits intentaran que a poc a poc penetri la idea que es van equivocar, que no en van saber més i que amb líders nous, però les mateixes estructures, es pot tornar a fer alguna cosa. Ara posen al seu servei aquesta fiscalització externa i trapella per no passar comptes, igual que llavors van posar Llach i Bel a la llista de Junts pel Sí: saben que tot el que masteguin ja no els podrà fer mal. La intenció és deixar que des de fora els facin l’autocrítica que des de dins no volen exercir per no assumir-ne els costos electorals. Confien que, de mica en mica, tota aquesta frustració es fongui com un caramel a la boca dels qui encara no troben motius per restaurar-los la confiança. La classe política independentista necessita fer-nos creure que ha après la lliçó per poder tornar a fer valdre la moneda de la independència. Ara bé, ni tots van ser enganyats ni tots eren uns incompetents. Per això, quan aquesta autocrítica perifèrica hagi estat absorbida pel discurs nuclear dels partits i sembli que tornem a ser al lloc idoni per intentar res que s'assembli a la secessió, punxaran.