Fa un parell de setmanes —el 21 de març del 2025— va entrar al CEO la segona onada de l’Enquesta longitudinal del Panel Ciutadà de Catalunya, realitzada entre l’octubre i el desembre del 2024. A la pregunta “el moviment feminista ha anat massa lluny?”, les dades —que s’exposen en funció de si el ciutadà en qüestió és catalanoparlant o castellanoparlant— són representatives pel que fa a feminisme, és clar. Però també ho són pel que fa al conflicte nacional i a les conseqüències polítiques que de la contraposició nacional se’n desprenen: les dones castellanoparlants responen en 12,9 punts més que els homes catalanoparlants de la seva franja que, efectivament, el feminisme ha anat massa lluny. Això són xifres. D’aquestes xifres, però, la catalanitat seixantista que associa el bé amb l’esquerra —i la catalanitat— i el mal amb la dreta —i l’espanyolisme— en treu conclusions simplistes per confirmar els seus prejudicis i falcar la seva visió càndida del món. I des d’aquí, és impossible fer gran cosa, més enllà de mirar els espanyols per sobre l’espatlla i pensar que això ens alliberarà. 

Qualsevol mapa o gràfic que pugui circular recurrentment i que confirmi que, en conjunt, la nació catalana carrega més a l’esquerra que el conjunt de la nació espanyola, serveix a l’esquerra catalana per mirar-se els espanyols amb una superioritat moral que desdibuixa la realitat. I per constatar que, efectivament, un és al costat de la història que creu que toca. Aquesta fam de veritats d’autoconsum i aquests copets a l’esquena impedeixen anar a l’arrel d’allò que les dades exposen, sense biaixos de confirmació i calmant l’ànsia de confirmar preconcepcions. Ser d’adscripció nacional catalana, d’entrada, no fa més feminista a ningú. Ser d’adscripció nacional catalana, d’entrada, tampoc fa que ningú sigui més progressista. De fet, diria que la resposta previsible, pel que fa a nacions ocupades que han patit i pateixen repressió política, seria la de tornar-se més conservadors. Ser d’adscripció nacional catalana, però, i voler-ho continuar sent, pot dur implícit el gest de definir-se per contrast contra allò de què un es vol diferenciar. Aquesta mena de rebot automàtic permet posar distància amb la nació espanyola i pensar-nos al marge de qui ens vol assimilar, però alhora ens aferma a pensar-nos únicament des d’aquest rebot. Ens limita, en certa manera, a ser allò que ells no siguin. Ser els rebotats també és una manera de definir-nos a través de l’altre.

Caldrà que ens alliberem de l’altivesa de pensar que amb la diferència n’hi ha prou per justificar l’alliberament nacional

A hores d'ara, després de tres segles d’ocupació, costa de saber si aquest distanciament ideològic vers la nació espanyola és orgànic o bé és producte de l’ocupació mateixa. Quan apareix The same fucking map una altra vegada, o quan una gràfica explica que, també quan són a Catalunya, els castellanoparlants —sinònim d’adscripció nacional espanyola— es presten més, en aquest cas, a l’onada reaccionària que ve, de vegades ens els mirem sense perspectiva històrica, cercant una satisfacció autocomplaent. Avui, ser català implica una distància ideològica amb la nació espanyola que va més enllà del conflicte nacional. Si considerem que això és bo o no ho és, dependrà de quin sigui el nostre posicionament en l’eix social pel que fa a l’element diferencial en qüestió. I, si de veritat volem alliberar-nos del marc de pensament espanyol, també caldrà que ens alliberem de l’altivesa de pensar que amb la diferència n’hi ha prou per justificar l’alliberament nacional, que jo diria que és el que passa quan, sovint, les dades constaten que hi ha una distància ideològica entre uns i altres.