El 2 de novembre de 2014 el diari El País va publicar una enquesta que en portada va titular així: “Podemos supera a PP y PSOE impulsado por la ira ciutadana”. La irrupció de Podemos en l’escenari polític després de l’èxit de la mobilització del 15-M va fer sonar totes les alarmes als despatxos dels poders fàctics de l’Estat. Per primera vegada un partit que es declarava republicà dinamitava el mapa polític espanyol i posava en qüestió el sistema com s’havia organitzat la transició des de la dictadura. I això passava quan l’Estat es trobava en risc de fallida. Fallida economicofinancera arran de la crisi del 2009 i fallida politicoinstitucional. Corrupció, desprestigi de la monarquia, que va obligar a un relleu del cap de l’Estat; corrupció generalitzada dels partits d’àmbit estatal, i un desafiament a la mateixa integritat de l’Estat formulat des de Catalunya. Automàticament els serveis secrets i no tan secrets de l’Estat es van mobilitzar per desarticular aquell moviment a base de guerra bruta policial i judicial. El capitalisme espanyol espantat —“Necesitamos un Podemos de derechas”, va dir Josep Oliu— es va afanyar a finançar el que podríem considerar com la contrarevolució, el partit anomenat Ciutadans.

La determinació de l’establishment va ser impedir com fos que el partit de Pablo Iglesias arribés al Govern i, a més, tingués accés als secrets que amaguen totes les misèries de l’Estat. Pedro Sánchez va tenir-ho clar des d’un bon principi, però es va trobar que l’ambició del seu aliat preferent, Albert Rivera, líder de Ciutadans, era inversament proporcional al seu talent. Fins i tot Sánchez es va arriscar repetint unes eleccions per no haver de pactar amb Podemos, i al final no va tenir més remei perquè s’hi jugava la seva carrera política. Al PSOE ja demanava el seu cap la vella guàrdia felipista, quan ràpidament l'endemà de les segones eleccions es va fer la foto amb Pablo Iglesias assegurant el pacte com un fet consumat. Sánchez no tenia un altra opció. O era president amb Podemos i el suport d’aliats indesitjables com Esquerra Republicana i Bildu o se n'anava a casa com un polític fracassat.

Sánchez no ha tingut cap inconvenient en fer cada vegada que ho ha necessitat el contrari del que havia promès perquè, com per qualsevol altre polític, les prioritats són sobreviure i perdurar. Amb tot, Sánchez n’és conscient que pel que podríem anomenar el complex monarquicofinancer de l’Estat, la presència d’un partit declaradament republicà a l’Executiu continua considerant-se una amenaça perillosa quan la monarquia fa aigües pertot arreu. (Que Felip VI no hagi pogut escaquejar-se del mundial de Qatar quan tothom l’evita evidència les servituds diplomàtiques a les quals se sent obligat). L’assetjament al partit de Pablo Iglesias ha estat continu. El fundador del partit no va poder resistir les pressions i va abandonar l’executiu, el lawfare contra el partit no s’ha aturat, i les insídies han estat atiades sistemàticament des del mateix Executiu. Ves per on, de les mateixes files ha sorgit una nova opció/escissió més elegant i molt menys perillosa liderada per Yolanda Díaz, una comunista tan simpàtica amb la monarquia com ho va ser Santiago Carrillo, destinada a substituir el flanc electoral a la presumpta esquerra del PSOE.

Deixant clar que la ministra Irene Montero ha estat injustament atacada i vilipendiada, també convé assenyalar una certa tendència de forces suposadament progressistes a governar i legislar cercant més el càstig, les prohibicions i les imposicions des d’una pretesa superioritat moral que en comptes d’eixamplar drets i llibertats rearmen l’Estat de mecanismes de repressió

Així que els atacs sistemàtics primer contra Pablo Iglesias i després els linxaments mediàtics d’Irene Montero no són només picabaralles ni s’exageren mediàticament perquè sí. La batalla política és més profunda i acabarà amb una divisió de les opcions electorals que es diuen d’esquerres i que podria acabar propiciant la gran coalició PSOE-PP o viceversa —depèn de qui sigui la llista més votada— per recuperar la normalitat política pactada amb el monarca immediatament després del cop d'estat del 23-F.

Deixant clar doncs que la Irene Montero ha estat injustament atacada i vilipendiada, també convé assenyalar com a preocupant una certa tendència de forces suposadament progressistes a governar i legislar cercant més el càstig, les prohibicions i les imposicions des d’una pretesa superioritat moral que en comptes d’eixamplar drets i llibertats rearmen l’Estat de mecanismes de repressió. Mecanismes que en mans de segons quin govern o quin tribunal seran interpretats i utilitzats en sentit contrari al que es pretenia. De fet, és el que està passant amb la Llei Orgànica de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, més coneguda com la llei del “només sí és sí”. (També és un exemple d’aquesta tendència autoritària des d’un suposat progressisme el que fa a Barcelona el govern d’Ada Colau, que sent minoritari, imposa un model d’urbanisme tàctic que altera equilibris que estaven consensuats i canvia unilateralment el disseny de la ciutat per diverses generacions, apropiant-se indegudament de la bandera de la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació malgrat obtenir resultats adversos.)

L’augment de les desigualtats, la proletarització de la classe mitjana, la problemàtica de l’habitatge, la inseguretat... són fenòmens que l’Estat percep com una amenaça a la seva estabilitat i per això la tendència ha estat endurir els càstigs com antídot a qualsevol brot revolucionari. Tenim l’exemple de la llei mordassa o la recent reforma del codi penal que substitueix el delicte de sedició per un altre de desordres públics agreujats. Com bé ha assenyalat el professor Ferran Requejo, augmenta les amenaces a qualsevol que se li acudeixi repetir res del que ha passat durant el Procés. I en el cas de l’alarma social pels crims d’odi o per les agressions sexuals, algunes autores feministes ja han advertit que el sistema penal no s’ha demostrat eficaç en la dissuasió del delicte. Per no ficar-me en un jardí laberíntic del qual potser no em sabria sortir em limito a reproduir idees de dones que han treballat el terreny:  “Determinades esquerres i també alguns feminismes estan deixant-se seduir per aquestes polítiques punitives i estan sent incauts col·laboradors en aquest reforçament penal de les democràcies liberals”. Ho assenyala a Jacobin Clara Serra Sánchez, exdiputada de Podemos i investigadora de la Universitat de Barcelona. “Sabem que l’augment del punitivisme té relació directa amb el desmantellament dels sistemes de benestar i serveis públics. I sabem que el sistema penal és altament selectiu, sempre prioritza la tolerància zero sobre determinats delictes i sobre determinades persones. Però més enllà del sistema penal, determinades lògiques punitives es reprodueixen de forma acrítica i en qualsevol situació d’acord amb els axiomes d’alguns feminismes”, declara Laura Macaya a La Directa.

Per cert, ahir va morir als 93 anys l’intel·lectual alemany Hans Magnus Enzensberger, poeta, assagista, novel·lista, que, entre moltes altres coses, va escriure: “Tota causa justa, es converteix en injusta en el moment en què la portem fins a les darreres conseqüències”.