Aquest matí he esmorzat amb la sorpresa d’un article escrit per Eduard Romeu en el qual assegura que jo vaig proposar una derrama als socis del Barça de 300 M€ a l’inici del mandat de Laporta.
La meva reacció ha estat entre l’estupefacció i la indignació. Com pot ser que algú digui una mentida tan grossa? De sobte he recordat una cosa que vaig llegir en un magnífic llibre de José Elías, en el qual l’empresari explica la seva extraordinària experiència vital i professional. A la pàgina 158 d’aquest llibre, Elías diu textualment: “L’Eduard és una persona peculiar (...) Crec que té una capacitat extraordinària per percebre una doble visió del món. Se submergeix en les seves pròpies històries, de vegades fins i tot desvirtuant la mateixa realitat i creant-ne una versió paral·lela”. No es pot descriure d’una manera més elegant i, alhora, més explícita algú que s’inventa les coses.
També em pregunto què mou Romeu a irrompre amb mentides i amb aquesta agressivitat. Com ja vaig explicar en un article anterior, mentre vam conviure a la Comissió Econòmica (l’Eduard com a representant de la junta i jo com a president), vam estar alineats en la majoria d’ocasions. La comissió va emetre informes —mai relacionats amb el que suggereix Romeu— que van donar suport a decisions importants en aquells moments inicials tan complexos. Uns informes que, rellegits avui, subscric totalment. De fet, en aquests informes, la Comissió va suggerir al club unes condicions que en alguns casos s’han complert i en d’altres no.
Soc un soci amb més de seixanta anys d’antiguitat, i tinc tot el dret del món a voler canviar la manera com s’està gestionant el club
Però ha estat posteriorment quan han sorgit coses que per a mi són inexplicables (i sobre les quals la Comissió té poc a dir), com ara l’elecció de Limak, la comissió de Darren Dein pel contracte de Nike, el cas New Era Visionary Group, els casos Congo RD i ZKP, el pagament d’ISL a directius del club, la reexpressió de comptes de la temporada 23/24, el rol d’Alejandro Echevarría, els nous socis dels negocis digital i audiovisual o les pèrdues en la transacció de Vitor Roque. Soc un soci amb més de seixanta anys d’antiguitat, i tinc tot el dret del món a voler canviar la manera com s’està gestionant el club.
També aprofito aquest article per dir a l’Eduard que, mentre ell, pel que sembla, necessita omplir el seu temps amb distraccions, alguns tenim molta feina per presentar als socis del Barça una proposta que retorni al club l’estabilitat econòmica, social i esportiva que mereix.