L'èxit de l'independentisme a les eleccions catalanes de diumenge passat i el seu triomf –en aquest cas sí, coral, de Junts pel Sí i la CUP– en assolir 72 escons dels 135 de la Cambra catalana ha deixat en un segon pla la terrible patacada que ha rebut el Partit Popular. I això ha succeït en unes eleccions que han assolit una xifra rècord de participació de gairebé el 78% dels catalans amb dret a vot i en les quals els electors de la dreta catalana també s'han mobilitzat al màxim. L'ensorrada del PP a les catalanes és inqüestionable i el 8,5% dels sufragis obtinguts l'ha deixat en una posició delicada de suport popular que no es recordava a les files conservadores des de 1992, fa 23 anys.
La pregunta ara és la següent: amb aquest resultat, i tenint en compte el poc temps que falta per a les eleccions espanyoles, Mariano Rajoy pot salvar la Moncloa per al PP al desembre? Si observem l'històric dels comicis celebrats a Espanya la resposta és que no. L'onada d'indignació amb els populars és tan alta que és fàcilment perceptible un procés de contaminació a la resta de l'Estat. Ha passat en altres eleccions i tot i que en unes generals el PP sempre obté millors resultats que en unes catalanes, sempre hi ha hagut certa correspondència entre uns resultats i els altres.
Rajoy s'enfronta a un triple repte: Albert Rivera i Ciutadans li rebentarà l'electorat a les províncies grans i mitjanes, el PSOE tindrà un comportament raonable perquè Podemos no reté l'impuls electoral de fa uns mesos i, en tercer lloc, no trobarà suports parlamentaris per continuar a la Moncloa. Només cal escoltar el que Rivera diu als cenacles de Madrid: "Aspiro a la presidència del Govern i si no en puc ser president pactarem amb el PSOE o amb el PP; però mai no donarem suport a Rajoy". No deixaria de ser curiós que l'home que va voler destruir Mas acabi sortint del poder abans que ell.