Espanya està sense govern des de primers de desembre. I la previsió més optimista indica que la situació seguirà així fins al setembre (eleccions, pactes al juliol si els resultats els permeten, vacances a l’agost i quan tornin, s’hi posen).  

I, mentrestant, el Gobierno què fa? Bàsicament dues coses: recórrer lleis catalanes i no anar al Congrés dels Diputats a donar explicacions. Un gran exemple per a la canalla.

En canvi al Congrés dels Diputats, per entretenir-se, hi passen coses. Aquest dijous, per exemple, van asseure a la presidència de la cambra un actor disfressat de Cervantes i van procedir a escenificar una performance que va deixar ses senyories assistents en un estat catatònic que, encara avui, els punxen i no els treuen sang. 

Quan aquí vam estar 3 mesos i mig sense govern, vaig llegir, escoltar i veure unes quantes coses als mitjans de Madrit (concepte). I ara, no he pogut evitar imaginar el que haurien expressat si nosaltres haguéssim assegut un actor disfressat a la cadira de la presidenta del Parlament. Ei, del que fos. De Quixot, de Tirant lo Blanc, de Colometa, de Gurb o de vagi vostè a saber què.

El mateix que aquí consideren de poble, provincià i “aldeano” (com els agrada la paraula!) allà és universal. El que aquí és una xarlotada, allà és cosmopolita. COS-MO-PO-LI-TA, quin concepte més tronat. Tan tronat com qui l’expressa, que acostuma a ser un autoproclamat intel·lectual incomprès a qui se li ha passat totalment l’arròs i que justifica una seva indigència creativa que són molins amb imaginaris gegants que el marginen perquè defensa certes postures polítiques. Quan la realitat és la contrària: diu defensar certes idees per poder convertir el seu fracàs en un boicot social, cosa que fa un mal terrible a aquestes idees. Però al cosmopolita tant li fot perquè només pensa en ell i a seguir vivint de l’aire com quan encara tenia alguna cosa interessant a dir o a fer.

Mai l’intent de ser universal a base de prostituir la figura de Cervantes en una cambra legislativa havia estat una metàfora tan encertada com involuntària d’una realitat. Espanya és el Quixot i Sancho Panza vol marxar perquè s’ha adonat, després d’un segle, que allò de la “ínsula” era una fantasia de l’amo. Però el Quixot li nega la possibilitat de fer-ho. Perquè el necessita. Perquè sap que sense ell, la seva bogeria es quedaria sense control. Només per això. Ni per amistat, ni per respecte, només per tenir algú que el suporti i li faci companyia. Tot tan cert com el cosmopolitisme dels que ja no tenen res a dir perquè ja som al segle XXI, el món ha canviat i ells encara creuen estar al Bocaccio bevent lumumbes.