Jo puc acabar a la presó només pel que escric i vostè no, amic espanyolista, estimat rival, excel·lència. Una de les diferències fonamentals entre els independentistes i els espanyolistes és que els independentistes poden ser empresonats —i, de fet, alguns ho estan— i els espanyolistes no són mai empresonats. Ni un. Si fos veritat que a Espanya no hi ha presos polítics sinó polítics presos, com diuen els propagandistes de Madrid, aleshores no només, com en qualsevol conflicte, cometrien delictes els independentistes, també els de la banda contrària. Si fos cert que a Espanya només s’empresona a les persones pels seus delictes i no per les seves idees aleshores veuríem que hi ha persones que s’extralimiten en les dues bandes, com correspon a la naturalesa humana. I, per exemple, hi hauria persones violentes independentistes a la presó i també persones violentes espanyolistes a la presó. Veuríem que, com passa sempre, a totes dues bandes d’una confrontació es cometen delictes i que, posteriorment, va la justícia, cega, imparcial, i no es fixa en la ideologia dels ciutadans, dels jutjats, sinó només en les accions, en els actes, que sospesa en una balança que porta a la mà. Que quan, posem per cas, una manifestació d’ultradreta reparteix llenya pels carrers de Barcelona i fa una cara nova a un ciutadà que passava per allà se’l castigui de la mateixa manera que es castiga el vicepresident Oriol Junqueres i el conseller Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, culpables, segons l’il·lustríssim jutge, segons sa excel·lència, per la suposada explosió de violència viscuda durant els fets de setembre i octubre de 2017. Jo no veig la violència per enlloc en el camp independentista, francament, i això que duc bones ulleres. Però és clar, és que jo no sóc jutge, pobre de mi, però diria que el jutge, que sí que és jutge i gosa jutjar en el Tribunal Suprem, només veu delictes en una banda, cosa materialment impossible quan són dos que es barallen. Em recorda aquells àrbitres que només veuen els penals del Barça i mai veuen els del Madrid. D’això se’n sol dir, educadament, ser jutge i part. Com en la justícia de Franco, en què es van castigar els delictes —o suposats delictes— dels uns i mai els dels altres, perquè en una guerra civil es veu que només mataven les bales dels rojos, les bales dels franquistes feien pessigolles.

La interlocutòria, la justificació del jutge Pablo Llarena per mantenir en presó preventiva els quatre presos polítics que encara hi són, té encara moltes més virtuts. També és molt clarificadora de per on aniran els trets, i perdó per la imatge, excel·lència. La interlocutòria dóna per bona, per collonuda, la nova doctrina que, entre d’altres, manté des de fa temps el conciliador periodista, aquell gran amic de les lesbianes, Arcadi Espada. És una doctrina segons la qual es dóna un nou significat a la paraula violència, i ja no vol dir el que tots sabem que vol dir, no senyor, no senyora, no senyoria. Ara, la violència voldrà dir tota acció que contradigui la llei. I és igual que la mateixa llei distingeixi clarament entre accions amb violència i sense violència. És igual, calla i escolta. Per exemple, si fumo un havà gruixut en una estació de metro és violència de la mateixa manera que si entro en una estació de metro amb un kalàixnikov i en mato tots els passatgers. Hi haurà una diferència de grau, a tot estirar, d’acord, però serà igualment violència. I per aquest camí, avui pot ser violència, o no,  fumar un havà gruixut en un lloc públic però també mirar malament una persona. O si no és violència serà delicte d’odi, que també és un concepte polisèmic i elàstic que fa forat. Hi continuarà havent una diferència de grau, però continuarà essent violència perquè ho diu un senyor jutge. Violència ja no és aquell monopoli que Max Weber reclamava exclusivament per a l’Estat en nom de la pau social, ja no és l’ús legítim de la força bruta, ja no és repartir hòsties o matar persones. No, no. Ara, per al senyor jutge, violència pot ser també tot allò que Michel Foucault anomenava “violències dolces” o Pierre Bourdieu “violència simbòlica”. Violència serà qualsevol cosa que es qualifiqui de violència, com per exemple... la no-violència de Sànchez i Cuixart, la no- violència de Junqueras i Forn. ¿Per què no? Violència és tot allò que un jutge digui que és violència excepte, això sí, una decisió judicial injusta.

Es veu que, alarmats per la reiterada no-violència de l’independentisme, a Madrid estan intentant provocar-nos com sigui, al preu que sigui. El document del jutge ens ve a dir que, pel mateix preu, podria haver hagut violència física, que hi hagi o no hi hagi violència física, comptarà com si hi fos. És la mateixa estratègia de la provocació de sempre. Els catalans som uns covards, no en tenim prous. El president Puigdemont és un caguetes perquè va evitar un bany de sang, i Junqueras i Forn van equivocar-se en evitar un bany de sang. És la estratègia espanyola de sempre, la seva manera de pensar. Ei, catalans, ei, esteu cagats de por. I despleguen el capot vermell. Ei, toro, toro, torooooo.

Jordi Galves
República Belga (13) Nazis, que sou tots uns nazis Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (14) Mendoza negacionista Jordi Galves